He passat una setmana a Londres, aprofitant que havia de fer una lectura de poemes a la Queen Mary University of London, on havia treballat fa quaranta anys. L’antic college dels meus temps estava irreconeixible: edificis nous, una biblioteca immensa, residències d’estudiants. Un campus amb restaurants i cafès i arquitectura força dolenta, com és habitual a l’Anglaterra contemporània. Sort que encara hi queda un tros de l’antic cementiri jueu, un cementiri abandonat que, quan jo hi treballava, era molt més gran i quedava fora dels terrenys del college. Làpides trencades, noms jueus, estrelles de sis puntes. I si Queen Mary havia canviat, també ho havia fet el barri, aquell Mile End tronat dels meus temps ara és un barri emergent, amb moltes cases noves i un parc vora el canal. La sordidesa de fa quaranta anys s’ha vestit amb un cert ordre i hi ha construccions noves i pubs i restaurants. Feta la feina, he passejat per Londres, un Londres primaveral. La gespa fresca i tendra, els arbres esponerosos acabats de vestir amb el fullatge nou, les flors dels squares sobreabundants d’olors i de colors. Les xeringuilles i les roses, les peònies i les didaleres, sortides d’una terra negra sempre nodrida per uns ruixims intermitents. Esplendor a l’herba i glòria a les flors, com deia el poeta. I al cel, després dels ruixats, gran clarianes blavíssimes que ho inunden tot de llum nova.
Londres ha canviat molt i no sé si per bé. El seu idiosincràtic tarannà sembla que s’ha esbravat una mica. Els pubs continuen fent la mateixa fortor d’abans però ja no és habitual menjar-hi bé. El càtering i el microones han eliminat aquell shepherd’s pie casolà i les vaques boges van acabar amb el de ronyons, steak and kidney, que tant m’agradava. Ara els xefs de les companyies de càtering han inventat pies estranys, de moniato i porc, de carn de vedella i cervesa, de peix i patata. La cervesa, han après a servir-la una mica més fresca i la tiren igual de bé. Els lavabos fan la mateixa pudor d’orins, zotal i alcohol esbravat. A tot arreu, i als pubs també, la colonització italiana és poderosa. Al costat de la secció de traditional food, sempre hi ha la d’ italian food, que vol dir espaguetis massa cuits amb salsa de tomata, pizzes reblanides, escalopes i una cafetera italiana, cosa mai vista en un pub. I, tot s’ha de dir, ara a Londres es pot prendre un cafè excel·lent, gairebé a tot arreu, fins i tot més que no pas aquí.
Tants d’anys d’arquitectura de totxo seriada sembla que han acabat per fatigar els anglesos, que s’han llançat a una febre constructiva embogida i fiblada per una lletjor imperdonable. L’acer i el vidre, amb la seva fredor, pugen cel amunt, s’apilonen i sobreïxen d’un skyline que fins fa ben poc era més aviat tranquil, tot de totxo torrat i pedra de Portland. Anant pel vaporetto del Tàmesi -més colonització italiana-, t’esgarrifes d’aquests gegants vitris que sorgeixen com espàrrecs transparents de darrere de les mates baixes de l’arquitectura de sempre. La Queen House, la meravella blanca d’Inigo Jones, que ressaltava sobre una cortina de verd arbori, ara ha de lluitar amb aquestes torres modernes que li fan de teló de fons però que no aconsegueixen menjar-se la seva bellesa. Els campanars de les esglésies de la City, les de Wren, Gibbs, Hawksmoor, surten tímidament i a penes si es veuen, barrejats amb tant de perfil d’acer i tant de mur cortina. Però tot això no ha pas anul·lat la idiosincràsia anglesa. Anglaterra continua diferent. I continua sense ser Europa. Perquè no ho ha estat mai. Ells són ells i la resta és el continent. I el poc d’Europa que pot semblar que té Anglaterra, ja veurem com acaba, després de la victòria dels antieuropeus en les darreres eleccions. Mentre vaig en vaporetto des de la Tate Modern fins a la Tate Britain ( Tate to Tate, com diu la publicitat) penso que això de separar l’art anglès de l’art universal és una d’aquestes rebequeries angleses de voler continuar sent ells. I és clar, aquesta separació ha fet un flac favor als artistes anglesos contemporanis, que només se les han d’haver amb els anglesos i no amb els grans de tot el món. La veritat és que una operació així només se’ls podia acudir als anglesos o als catalans. I els he de dir que la Tate Britain acaba tenint un punt de carrincló, trist, de reducte on hi falta l’aire.
Però en aquest maig la llum és gloriosa, l’herba inigualable i els arbres tenen les fulles tan tendres que semblen esmaltades. Nothing is so beautiful as Spring...
