30/06/2012

Tres dies a Eslovènia (i 3)

3 min

La meva aventura eslovena acaba, i em sembla un bon final, dalt del castell de Ljubljana. Aquesta fortalesa corona un turó just al centre del meandre que fa el riu Ljubljanica al seu pas per la ciutat. És un mirador extraordinari sobre la capital del país. Un castell gran, amb una enorme plaça d'armes voltada d'edificis diferents que formen torres baixes a les cantonades i que en té una d'alta en un extrem. Tot plegat fuig de la idea tòpica que tenim nosaltres dels castells. Les torres, excepte la més alta, i els edificis estan coberts amb teulats de pendents molt inclinats: un inconfusible aire germànic. Actualment, el castell està molt ben restaurat, amb senzillesa i eficàcia. I tot el turó és un parc amb arbres corpulents i frondosos: faigs, bedolls, til·lers, i algun castanyer verd fosc que contrasta amb els verds tendres i sucosos d'aquest moment primaveral. Hi ha un restaurant i un bar que dóna a la plaça, al centre de la qual ara hi estan muntant una gran carpa per a un concert de música pop. Des de la ciutat, es puja al castell amb un funicular. I, esclar, per carretera, que és com ho fem nosaltres, els components d'aquesta trobada del Comitè Internacional d'Escriptors per la Pau, del PEN.

Pel que he vist, el PEN té, a Eslovènia, un fort reconeixement. El president de la república es va desplaçar a Bled, per oferir una recepció als participants a la reunió, i ara és l'alcalde de Ljubljana qui ens ha convidat a fer una sessió al castell de la capital i a un sopar en una de les sales.

La sessió és un homenatge al poeta americà Sydney Lea, convidat d'honor de la trobada. Ell mateix llegeix poemes en anglès i un jove eslovè els llegeix traduïts. I un duo de piano i clarinet, una noia i un noi, toca, per cert molt bé, unes peces de Saint-Saëns i de Schubert. Schubert lliga perfectament, penso, amb aquesta sala d'antiga caserna de l'època dels Habsburg i amb els til·lers de fora. Són aquelles conjuncions perfectes que es produeixen a vegades. Després, el sopar, en una sala veïna. Rares vegades he vist un bufet tan ben pensat i disposat com aquest. Discret, elegant, dietèticament compensat, amb alguns plats tradicionals provinents del ventall de cuines que configuren la cuina del país. Som a la capital, esclar.

La sala del sopar té finestres que donen a fora, a la ciutat. M'hi embadaleixo una estona. La ciutat, a una i altra banda del riu, creix amb suavitat al seu centre i es va tornant més agressiva al fons, on alguns edificis moderns s'aixequen, frígids i previsibles, darrere el mar de teulats dels barris centrals. Aquest centre va ser traçat amb generositat i racionalitat després que Ljubljana fos devastada per un terratrèmol el 1511. I tocada per un altre el 1895. Això explica que les traces medievals hagin estat esborrades per ideals renaixentistes i per inquietuds secessionistes. Grans places, façanes barroques, ponts, donen a la capital un aspecte tranquil, reposat, lluminós. Des de la finestra, miro de localitzar alguns espais importants. Busco la plaça Vodnik, projectada per Jože Pleènik, però no es veu. Només veig la cúpula verda de la catedral i les seves dues torres quadrangulars rosades, amb el barretet barroc d'aram oxidat. També puc distingir la façana d'un rosa pujat, amb un frontó clàssic, de l'església dels franciscans i, ara sí, l'esplanada de la plaça Prešeren, el poeta, al fons de la qual s'aixeca. Aquesta plaça, igualment projectada per Pleènik, arriba fins al riu i el creua amb el famós triple pont, conjunt també del gran arquitecte. Més enllà, veig l'extravagant frontó, vagament borrominià, de les ursulines...

El sol es pon lentament, pugen unes bromes humides. Schubert ressona encara al meu cervell. Em creuo amb el clarinetista i el felicito. Somriu. La calma ho envolta tot. El castell, la ciutat, el país.

Lluny, a 26 quilòmetres, a Brnik, m'espera l'aeroport des d'on, demà, amb una certa tristesa, deixaré aquest racó d'Europa, amb un fort sentiment d'enveja i ganes de tornar-hi.

stats