La felicitat
He llegit, amb veritable plaer, d'una tirada, el llibre de Rafel Nadal Quan érem feliços . Un llibre que ha tingut i que està tenint un gran èxit de públic. Em sembla que ja va per la sisena edició. He de confessar que m'agraden aquesta mena de llibres, molt més que les novel·les. I que conec la família Nadal des de la meva joventut. Vaig tractar el pare, amb qui encara vaig parlar fa uns mesos, sóc amic dels dos grans, en Quim i en Pep, i conec, uns més i uns menys, alguns dels altres germans i germanes. I surto un parell de vegades, citat, en el llibre d'en Rafel. Però vull dir sincerament que no crec que la meva satisfacció en llegir-lo vingués de res d'això. Potser sí que el fet de ser de Girona m'ajudava a evocar mentalment les sempre exactes descripcions dels carrers, les llums i els sons de la ciutat. Rafel Nadal sap crear esplèndidament un clima i ho fa amb una sintaxi que, si bé és, potser, excessivament simple, està tatxonada, en canvi, amb un lèxic molt ric, el lèxic familiar i el de dos dels escenaris més aconseguits del llibre: el lèxic mariner de La Fosca i el lèxic pagès del mas d'Aiguaviva. Peixos i estris de pesca, mots de pescador; arbres i hortalisses, mots de pagès. És un gust que les coses tinguin el seu nom i que aquest nom sigui aplicat amb una exactitud envejable.
Però això no vol pas ser una ressenya del llibre ni menys una crítica literària. Critico si nasce, poeta si diventa , va escriure Giorgio Bassani. Jo no vaig néixer crític i, potser, a poc a poc, he acabat sent poeta. Aquest paper vol parlar d'una cosa que la lectura d'aquest llibre m'ha plantejat i que m'ha fet donar moltes voltes. ¿Per què em va atrapar tant, tot i les seves irregularitats literàries -per exemple, crec que hi sobren pàgines, i que el llibre havia d'haver acabat amb el somni del narrador després de la mort del germà; així, començant amb el somni esplèndid de la confiteria, hauria acabat amb un altre de tràgic-? És a dir, per què el text funciona d'una manera tan captivadora? La resposta és, em sembla, perquè ens fa partícips d'un món ordenat, d'una estructura familiar potent -amb mitjans, esclar-, que creen un escenari d'alguna mena de felicitat.
Si Sèneca va escriure que la possessió de cap bé no és plaent sense un company, el narrador d'aquest llibre va disposar de molts companys i, per tant, la possessió dels seus béns, afectius i familiars, li va produir una enorme quantitat de plaer, diguem-ne de felicitat. Em sembla que és d'aquí, d'aquest món pintat com a feliç, d'on prové l'encant major d'aquest llibre. A part de l'habilitat pictòrica del seu autor per descriure els ambients.
Simone Weil va escriure que Le malheur est le déracinement . I per tant, hem d'entendre que la felicitat prové de l'arrelament. Una estructura familiar com la de l'autor permet un arrelament profund, i d'aquí neix aquest to feliç que traspua el llibre. Rafel Nadal s'estima la ciutat, la família i els llocs de les vacances, on la llibertat afegia encara a la vida quotidiana un plus de felicitat. I no s'estima tant el col·legi del Collell, l'ambient físic del qual descriu amb gran eficàcia, tot i que la seva bonhomia innata no el deixa ser autènticament dur amb una institució que, per mi, s'ho mereixeria. Aquests capítols, tractats amb una mica de crueltat, haurien contrapuntat els altres i n'haurien subratllat l'encant.
El territori de la felicitat del narrador -la ciutat, el mas i La Fosca- era, en l'època de la seva infància, un món molt més ordenat que no ho és ara. L'ordre del món també ajuda a l'arrelament, dóna confiança. I la felicitat d'aquesta confiança envernissa la veu narrativa amb un cert to d'anonimat, que la fa molt compartible.
Deia Péguy que una lectura ben feta havia de ser sempre a favor, mai en contra. Llegit a favor, aquest llibre ens permet acabar sent un més de la família - en una família de dotze germans, no ve d'un-. Ens permet participar d'aquella rara felicitat, salvada per a tothom i per sempre gràcies a la literatura.
