Misc 28/06/2014

La idea

i
Narcís Comadira
3 min

Explica Peter Brook, el gran director de teatre, que, quan tenia divuit o dinou anys, la seva sola ambició era fer una pel·lícula. I que va conèixer, per atzar, el gran productor de cinema Sir Alexander Korda, un hongarès d’origen humil que havia emigrat, per fer fortuna, primer a França i després a Anglaterra, on havia esdevingut un home poderós, ennoblit pel rei, etc. Al cap d’un temps, poc, tornant d’un viatge a Sevilla, on l’havia impressionat la Setmana Santa, commogut per tot d’impressions misterioses, es va imaginar una pel·lícula situada en aquell ambient extraordinari. Llavors va anar a visitar Mister Korda i li va dir: “Sir Alexander, tinc una idea per a una pel·lícula...” Ell el va interrompre amb una frase que revelava, dit amb poques paraules, diu Brook, l’època en què havia estat dita, el sistema social britànic i l’esnobisme d’un membre recentment admès a les classes altes. Mister Korda, amb un petit gest de refús de la mà, va dir: “Fins i tot un cuiner pot tenir una idea. Torneu quan hàgiu desenvolupat suficientment la vostra idea i quan tingueu, per proposar-me, una veritable història”.

Brook explica que es va quedar una mica tallat i que va tardar molts anys a entendre el sentit profund d’aquella frase. En art, no n’hi ha prou amb una idea. Cal l’ofici necessari per transformar una idea en una Forma, que, en definitiva, és el que és qualsevol obra d’art. Semblantment passa amb la política. No n’hi ha prou amb una idea, cal desenvolupar-la, cal encarnar-la en una Forma. Ara tinc la sensació que amb això que tothom en diu el procés passa una cosa semblant a la proposta de Peter Brook a Alexander Korda. “Miri, els catalans tenim una idea”. El problema és que no hi ha cap productor de sobiranies que ens contesti: “Fins i tot un xitxarel·lo en pot tenir una, d’idea com aquesta. Tornin quan puguin proposar-me una veritable història”. És a dir: “Quan ho tinguin tot estudiat i previst, quan tinguin un guió, un llibre blanc, quan sàpiguen com ha de ser aquest estat que volen fer i tenir. Quan tot plegat tingui una Forma”.

Tinc unes ganes boges que es pugui fer aquesta pel·lícula, però trobo a faltar algú amb el seny suficient que digui: “Tornin quan puguin oferir-me una veritable història. No n’hi ha prou amb una idea. Fins i tot un cuiner pot tenir una idea”. Tinc la sensació que en la construcció del guió, del relat, de la història, cadascú escombra cap a casa, si és que algú escombra alguna cosa. I cap a casa vol dir cap al partit. Cap al poder. Com serà aquesta verdadera història? Com serà aquest estat que volem fer? ¿Hi ha alguna proposta seriosa escrita en algun lloc que jo pugui llegir abans de votar? Perquè, això sí, només saben dir-nos que de votar votarem, que, d’una manera o altra, votarem. Però, votarem què? Home, em contesten, votarem si volem que Catalunya sigui un estat, i si, en cas que sí, si volem que aquest estat sigui independent. Però ningú no em diu què vol dir que Catalunya sigui un estat, com serà aquest estat, com serà la seva divisió territorial, com serà la distribució del poder. Si és que aquest estat serà una república, com serà aquesta república? Presidencialista? Si és que aquest estat serà una monarquia, qui serà el rei o la reina? Com serà la hisenda pública? Com serà la fiscalitat? Com serà la cultura? Quina serà l’energia que farà rutllar el país? Serà nuclear? Serà només un grapat de ventiladorets dalt dels collets? I la seguretat? I la defensa? Tothom calla com un mort. Votarem, segur, però què? I si hem de votar que volem que aquest estat que no sabem com serà sigui independent, la primera pregunta que se m’acut és: independent de qui? D’Espanya, home, em diran. Doncs per què no ho dieu? Ja s’entén. Però amb sobreentesos no es construeix una Forma, un Estat, una Sobirania. No hi ha una veritable història, no hi ha guió. No farem la pel·lícula. Fins i tot un cuiner pot tenir una idea. La idea la tenim. I és que aquest és un país de cuiners.

Sisplau, no ens porteu a la lluita partidista una vegada més. Sisplau, no ens porteu a gossos diferents amb els mateixos collars. I menys a collars diferents per als mateixos gossos. Si és així, tot l’esforç, tot el sofriment, no val la pena. Ni tan sols val la pena per la satisfacció psicològica d’espolsar-nos del damunt aquesta paparra d’Espanya. O som seriosos o no juguem. I, de moment, no veig una intenció seriosa d’un país nou, modern, transparent, modèlic. Potser el millor que podrem fer el nou de novembre serà anar a caçar bolets...

stats