14/07/2017

Actes obscens

3 min
Actes obscens

És obscè tot allò que no convé que sigui vist dalt de l’escena. Aquest és el sentit etimològic de la paraula, tot i que la nostra societat l’ha reduït als actes sexuals, el límit de la visibilitat dels quals cada dia és més balder. Però la usura, per exemple, és un acte obscè. I la prevaricació també. I no cal dir que també ho són moltes manifestacions del poder i del diner. La corrupció és obscena, evidentment. Per això tots els que practiquen aquests actes ho fan d’amagat.

Avui té lloc encara, a la Sala Petita del TNC, la representació d’una obra important. El sentit etimològic de la paraula important és que porta coses, les aporta. Es tracta d’un text de l’autor italià Davide Carnevali, traduït i dirigit per Albert Arribas. L’obra es titula precisament Actes obscens en espai públic (Maneres amenes d’esperar l’adveniment del messies). A més de tractar-se d’una obra important, és una obra esplèndida. Un text que fa pensar, modern, d’una riquesa cultural sorprenent en un autor tan jove. I una posada en escena que el potencia i ens el serveix amb mà segura i amb una inspiració escènica, teatral, digna del text. Poques vegades he pogut veure a Catalunya un espectacle d’aquestes característiques. I els he de dir que la seva existència m’ha alegrat profundament. Perquè poques vegades he vist aquí una dosi de talent tan extraordinària com la que reuneix aquest text de Davide Carnevali aixecat tal com ho ha fet Albert Arribas. Amb uns actors disposats a tot -inoblidables Oriol Genís, Tònia Jaume i Mònica Almirall-. Amb una escenografia i un vestuari esplèndids i unes llums fascinants d’Ignasi Camprodon.

El text està inspirat en la novel·la i pel·lícula de Pier Paolo Pasolini Teorema. Inspirat només. No es tracta d’una adaptació teatral de l’obra pasoliniana sinó d’un text teatral nou, sense ni una paraula de l’autor bolonyès. Si han llegit la novel·la, superior a la pel·lícula, tot i que el motiu és el mateix, veuran com l’obra de Carnevali i la de Pasolini difereixen molt. Tot i això, en la novel·la hi ha uns poemes llargs inclosos, uns monòlegs que resumeixen l’acció i defineixen els personatges i la seva circumstància, i Davide Carnevali, en la seva recreació pasoliniana, també utilitza aquesta tècnica, pròpia d’un oratori, i escriu uns monòlegs que donen el sentit profund de l’obra. Però, a més, hi ha uns textos diguem-ne complementaris. Una conversa entre Déu i el dimoni, per exemple, o l’enumeració de diverses maneres de presentar-se del messies.

En el nostre món convuls, en què la classe treballadora sospira -i el sistema l’hi concedeix discretament- per accedir a la petita burgesia, i la petita burgesia accedeix, gràcies a l’especulació, a la classe del poder del diner, sense cap ambició cultural ni cap altra que no sigui aquest diner, cal un messies que salvi la humanitat de la prepotència d’això que en diuen les oligarquies extractives, que esclafen els més pobres i destrueixen el planeta que ens hostatja a tots. Pasolini, poeta i profeta, de tot això ja se’n va adonar, i el seu Teorema tracta de la irrupció d’un messies capaç de trastornar les vides dels seus personatges fins a l’extrem de la destrucció total d’allò que eren, una família de l’alta burgesia industrial milanesa. Aquest messies, personificat, a l’obra de Pasolini, en un noi d’una bellesa corprenedora, convidat a la casa, mitjançant la seducció sexual de tots i cadascun dels membres de la família, minyona inclosa, els provoca un trasbals anorreador de tot allò que la seva vida significava. El messies de Carnevali és un àngel, que Albert Arribas ha vestit amb unes ales d’àngel dels Pastorets. I que ha fet que parli mallorquí. El messies parla la nostra llengua, però sona diferent. Un altre dels encerts simbòlics del muntatge.

A part de la inspiració pasoliniana, Carnevali, tractant-se del messies, no ha dubtat a recórrer a la Bíblia per carregar d’energia la configuració d’aquest messies. Així es fan presents a escena Salomé, que balla la dansa dels set vels per aconseguir el cap del Baptista que denunciava els actes obscens de la dona d’Herodes; la paràbola del pobre Llàtzer, que ens il·lustra sobre les diferències socials; la història del noi ric que volia seguir el messies i que, quan sent que s’ha de despullar de tot i donar-ho als pobres, gira cua perquè és molt ric -inquietant estriptis d’Oriol Genís, que no para de treure’s roba- i la poesia eròtica del Càntic dels càntics.

No tinc més espai. No es perdin una obra realment trasbalsadora.

stats