Aquell Sant Feliu

Sant Feliu de Guíxols es va convertint en Guíxols. L’esperit és fràgil. I Sant Feliu l’està perdent

El nostre Sant Feliu, aquell Sant Feliu, el Sant Feliu aquell que era per a nosaltres sinònim d’estiu i de felicitat, que havia sabut conservar la seva gràcia plàcida i elegant, ara, empès per una febrada d’actuació municipal, sembla que està posant els fonaments per dedicar-se a un turisme massificat que el situarà al nivell de Platja d’Aro o de Lloret de Mar. Ja són ganes.

Els pocs lectors de Catul que deu haver-hi al nostre país deuen haver reconegut en l’estructura lingüística del començament d’aquest paper l’inici d’un dels poemes més coneguts del poeta de Sirmió. En aquest poema, el poeta es lamenta al seu amic Celi del canvi que ha fet Lèsbia, aquella Lèsbia que ell s’estimava tant. Ara havia acabat prostituïda i els hi pelava als descendents de Ròmul pels portals i les cantonades de Roma. Això deu ser llei de vida, que diuen. Borís Pasternak, al final de la seva novel·la 'El doctor Zhivago', hi diu que allò que es va concebre amb altura de mires acaba de la manera més degradada i vulgar. I aquell Sant Feliu que havia sabut conservar la seva gràcia fràgil fins fa poc ha començat el seu viatge cap a la degradació i l’adotzenament.

Sembla que Sant Feliu està posant els fonaments per dedicar-se a un turisme massificat com Platja d’Aro o Lloret de Mar. Ja són ganes

I com que s’acosten eleccions i la gent vota els que fan coses, encara que no les facin ben fetes, l’Ajuntament ha començat un remenament radical que em temo que acabarà ben malament. La primera acció ha estat talar la filera d’oms de més de mig segle que hi havia al començament del passeig de Rius i Taulet. Es va dir que els trasplantarien, però a l’hora de la veritat han caigut irremeiablement. A l’inici d’aquest passeig hi havia una placeta encantadora, amb una bassa i un desmai, i a la bassa, voltada per un muret, enmig de nenúfars i papirs i voltada de peixets de colors, hi havia una escultura de Joan Rebull que simbolitzava la Costa Brava. La placeta es deia de Ferran Agulló i, essent aquest qui va batejar la Costa Brava amb aquest nom, tenia tot el sentit del món que allà la Costa Brava hi fos representada en forma d’escultura. Bé, tot això ja no hi és. I sembla que no hi tornarà a ser. L’escultura potser sí, però la bassa no. Tot plegat és per construir un amfiteatre que baixi fins a la sorra de la platja. I el pitjor, sembla, que aquesta idea de les escales fins a la sorra s’estendrà tot al llarg de la badia. És un canvi radical a la imatge de Sant Feliu. I suposa destruir l’entranyable i delicada barana construïda els primers quaranta per l’arquitecte Joan Bordàs i Salellas, al bon gust del qual deu Sant Feliu bona part de la seva imatge urbana, elegant i discreta, gens espectacular. Però avui mana l’espectacle.

Sant Feliu, aquell Sant Feliu, va tenir la sort de comptar amb dos arquitectes municipals que sabien què es feien. General Guitart i Lostaló, a finals del segle XIX, que va traçar el passeig del Mar i va construir el Casino La Constància, i Joan Bordàs, des dels anys trenta fins als seixanta del segle XX.

Aquell Sant Feliu que havia sabut conservar la seva gràcia fràgil ha començat el viatge cap a la degradació

A part d’aquest remenament ja iniciat i de la seva temuda continuació, s’està construint una escala aferrada a la muralla medieval del moll del segle XIV. Em temo que una escala ben inútil. I les restes medievals aparegudes darrere el monestir quan s’ha excavat de cara als fonaments del nou Museu Thyssen sembla que també perillen com a tals. Segurament seran enterrades i dormiran per sempre més el son dels justos. A mi em sembla molt bé el projecte del Museu Thyssen, que Sant Feliu disposi d’una magnífica col·lecció de pintura catalana. Crec que pot ser una crida a un turisme de qualitat, un turisme al qual no semblen pas dirigides les actuacions faraòniques que ja han començat. El més curiós és que aquest turisme de qualitat a què està dirigit el Museu Thyssen segur que trobarà horrible l’actuació del racó de Garbí. I que trobaria deliciosa la intervenció de Joan Bordàs dels anys quaranta. Contradiccions municipals.

Una altra mala notícia que s’anuncia és la tala de les alzines de la rambla del Portalet. Allà s’hi està acabant de construir un hotel de més o menys luxe (capital rus). I diu la llegenda urbana que als propietaris no els agraden les alzines. Les troben tristes i diuen que els fan ombra a l’hotel. Jo, que soc pessimista, ja sento la serra mecànica com fa de les seves.

I encara una altra cosa que atempta contra aquell Sant Feliu. La lenta i amagada substitució del topònim. Sant Feliu de Guíxols a poc a poc es va convertint en Guíxols. Més modern, diuen. I més curt. L’esperit és fràgil. I Sant Feliu, que en tenia, l’està perdent a marxes forçades.