23/03/2018

Diumenge de Rams

3 min

Escriptor i pintorAquest diumenge és el Dia de Rams o el Dia del Ram o com vulguem dir-ne. Aquí no es tracta pas de rams de flors sinó de l’accepció de la paraula ram que significa branca. De fet, se n’hauria de dir Diumenge de Branques, si volguéssim ser exactes en la traducció de l’ Evangeli segons sant Mateu, que és d’on surten els textos que es canten en la litúrgia. O es cantaven, perquè tot canvia: Pueri Hebraeorum, portantes ramos olivarum obviaverunt Domino … (els fills dels hebreus, portant branques d’olivera, van sortir al pas del Senyor...). D’aquestes branques en surt el nom de la festa de demà. Sempre m’ha estranyat que si en llatí, en el llatí de la denominació oficial de la festivitat, es parlava de Dominica in Palmis, la traducció catalana s’hagi estimat més les branques d’olivera o del que sigui que no pas les palmes. De fet, de la festa de demà també se’n podia haver dit Diumenge de Palmes. Els textos litúrgics parlen de ramos olivarum i de ramos palmarum i de ramos de arboribus. Branques d’olivera, branques de palmera i branques d’arbres. És en aquest genèric branques d’arbres que entra el nostre llorer, que l’evangeli no especifica. També es parla de flors. Com ara floribus et palmis. Amb flors i palmes. Quines flors? Suposo que les anemones palestines, que devien florir per primavera i que han passat a la nostra cultura amb la denominació de lliris. Són els famosos lliris del camp que ni Salomó amb tota la seva glòria no va vestir mai com ells. I són els famosos lliris entre cards del Càntic dels Càntics que han passat directament a Ausiàs March: llir entre cards... Els camins de la cultura són llargs i entortolligats i fascinants.

En la meva infantesa gironina bàsicament es portaven rams de llorer i palmes i palmons. Els llorers acostumaven a estar florits i feien una olor apegalosa i dolcenca. Les branques de palmera les venien manipulades, emblanquides i teses, presentaven un blanc de vori preciós i també una olor especial, l’olor de palmó. Una cosa eren els palmons i una altra les palmes. Els palmons eren les branques senceres, llargues i erectes. Les palmes eren elaboracions fetes amb les fulles dels palmons entreteixides, desfilades, trenades, cargolades en forma de flor. A vegades eren molt grans i abarrocades. Els palmons eren cosa masculina, les palmes les portaven les nenes. I hi havia el costum, cosa un pèl vulgar, de penjar a les palmes ornaments de sucre, rosaris, creuetes, de color blanc o d’un rosat impossible. Tant palmons com palmes podien lluir un llaç a dalt. El senyor bisbe, potser perquè no era nen ni nena i en canvi era la màxima autoritat del dia, portava un palmó, només faltaria, però esfilagarsat de dalt a baix. O sigui que en certa manera tenia remotament l’aparença d’una palma. Aquesta feina d’esfilagarsar el palmó episcopal era un privilegi de les monges josefines, conegudes com a butinyanes perquè les havia fundat el canonge Butinyà. El recordo perfectament, el bisbe Cartanyà, baixet, enfundat en la seva capa de seda vermella amb una llarga cua, lluint aquell palmó únic que semblava una gran ploma caiguda de la cua d’un ocell exòtic gegant.

Diumenge de Rams, records d’un temps de postguerra feliç. Feliç perquè érem nens i no sabíem res del món on ens movíem i creixíem. Feliç perquè vivíem al ritme del pas del temps i de les estacions, al ritme d’uns ritus que semblaven immortals, perdurables com les pedres de la catedral i confortables com les campanades que feien el baix continu de tot plegat. Nascuts en la misèria de la postguerra, a poc a poc anàvem sortint del pou. I cada any es renovellava el món i guanyàvem una mica d’alguna cosa que no sabíem ben bé què era. Una mescla deliciosa d’hormones i de llibertat. Creixíem, això era tot. Ens sentíem afegits al miracle de la vida.

Ara tot ha canviat. El món ha anat per uns camins lligats al consum i allunyats de les celebracions rituals col·lectives. El país s’ha tornat descregut i el Diumenge de Rams ja no diu res a ningú. I la Setmana Santa, que abans durava una setmana i amb el Dilluns de Pasqua de propina, s’ha reduït a quatre dies escassos que s’aprofiten per viatjar, per moure’s. O bé, també, per descansar.

Com que tot dona voltes i tot torna i és més trist, com si fos cridat a judici, que deia Carles Riba, el nostre país ha recuperat inesperadament aquell neguit latent de la postguerra. Aquell neguit que els nens no sentíem però que molts adults patien dolorosament en la seva carn i en la seva ànima. Hem tornat a l’opressió i a la injustícia.

stats