En l'inici de l'Any Carner
"… Josep Carner / que tots nosaltres ens ha fet / reclama el meu primer homenatge". Això escriu Gabriel Ferrater al seu Poema inacabat. I sí, és veritat. Tots els poetes catalans que hem anat darrere seu l'hi devem tot. La nostra llengua ve de la seva, la nostra moral ve de la seva. L'altre dia, el dimecres 26 de febrer, al Saló de Sant Jordi, encara amb les seves pintures espanyolistes, es va inaugurar solemnement l'Any Carner, que commemorarà els cinquanta anys de la seva mort. Carner, després de la seva forçada i nebulosa visita de retorn a Catalunya, va tornar a Brussel·les, grisa d'aigua, on va morir el 4 de juny de 1970. Després, la seva fama no ha fet més que créixer. Quan jo era jove, érem quatre gats els que el teníem com el més gran poeta català de tots els temps. Ara, i ho considero un bon senyal, el grup dels carnerians no ha fet més que créixer.
Nabí, el seu més extens poema, resolt meravellosament tant pel que fa a la seva forma lingüística com a allò que aquesta forma vehicula, se'ns presenta com un text d'una admirable complexitat, tan planer en aparença com fèrtil en la seva profunditat. La lectura que en va fer Ferrater al seu famós pròleg del 1971 posa el seu punt de mira en la missió del poeta, la mala missió que en dirà el mateix Ferrater en un seu poema breu: el poeta com a receptor d'un encàrrec de la seva llengua, un pes que a vegades es pot arribar a fer insuportable. El correlat del poema és la història bíblica de Jonàs, que rep l'encàrrec de Déu d'anar a predicar a Nínive per tal que la ciutat pecadora es converteixi. Jonàs no hi vol anar i es baralla amb Déu tal com abans ja havia fet Jacob. Jacob en va sortir ferit, de la batalla, ferit al nervi ciàtic de la cuixa dreta. Però no va ser derrotat. Jonàs, el profeta, el poeta, també en surt molt mal parat del seu plantar cara a l'encàrrec. Per això els poetes, els poetes com cal, sempre tenen una posició una mica vergonyant. El seu ofici, el seu encàrrec, és pesat. A vegades desesperant: "Val més morir que no pas viure. Mort, / vine, et rebria a mans besades; / vull el teu palmell per suport. / Oh mort, porta final i cúpula complida, / honorat desament de l'humà desencís, / oh tu que els viatgers aculls amb l'ombradís, / oh lloc sense consol i /almenys sense partida". Això diu Jonàs-Carner. Però en la desesperació de la duresa de l'encàrrec, Carner fa el salt mortal de la fe. Cristianitza la història de Jonàs. Completa el pont entre Jacob i Jonàs, afegint-hi l'altra J que hi faltava: la de Jesús. Llavors el poema es dirigeix de ple cap al seu sentit final, el de la misericòrdia. Carner completa el poema acabada la guerra espanyola i fa un acte de fe en la riquesa del perdó. "La mort serà vençuda en sos estatges / i esdevindran herois les cendres que consum / i la sang renaixent es farà llum / i el cos serà venjat de sos ultratges".
Però, encara aquí, el poeta i la seva mala missió sorgeixen altra vegada. I com Dante al final de la Comèdia, que no té forces per expressar el que veu, Jonàs-Carner, impotent, es pregunta: "Qui dirà mai ses menes d'eternes resplendors / en parla forastera / i amb llavi farfallós?" La llengua és aquí la que falla al poeta, no les forces. La llengua sempre falla al poeta. I és que la llengua és matèria. Però si no pot complir l'encàrrec, Jonàs-Carner no es desespera. Sap que, més enllà de la justícia, del càstig merescut, hi ha la maternal condícia del brossat, de les pomes i la mel, símbol casolà de la infinita tendresa divina del perdó.
En els anys finals de la seva vida, a l'exili de Brussel·les, Carner s'enyorava. S'enyorava infinitament. Va escriure un poema breu, que fa: "Si cal que encara et vegi, lloc meu i fe primera, / que sigui un dia de tardor i a seny d'estels, / i el llaurador, fet ombra, hagi deixat enrera / la plana ben escrita de versos paral·lels. // I en l'agombol del vespre, que alguna veu molt pura / desgrani la tonada que el meu bressol oí / abans que sense termes i sense afegidura / no negui mes parpelles la nit d'on vaig eixir". És un poema corprenedor. Sempre l'escriptura, l'encàrrec, la mala missió. La plana ben escrita de versos paral·lels. Sempre aquell fugir del llavi farfallós. I la llengua, l'enyorança de la seva llengua, que no és altra cosa la tonada que el seu bressol oí. La tonada és la de la llengua. I després aquell final terrible que diu que tot plegat només és abocat al no-res. La nit d'on sorgim, la nit infinita, sense termes ni afegidura, on tornem indefectiblement.
