18/11/2016

La lluna

3 min

En ple estiuet de Sant Martí, aquest novembre ens ha portat una lluna plena extraordinària, grossa, clara, com brunyida pel vent de gregal que ha bufat coincidint amb la seva plenitud. Sembla que el nostre satèl·lit ha passat molt a prop i que no tornarà a fer-ho fins a l’any 34, o alguna cosa així. Els he de confessar que, a mi, això de la lluna em deixa una mica fred. Mai no he estat un poeta romàntic d’aquells que anaven a la caça d’alguna esgarrifança entre xiprers negríssims, camps d’asfòdels i llunes com miralls dels propis sentiments. No, a mi m’interessa una altra cosa. Com va escriure Théophile Gautier, je suis un homme pour qui le monde extérieur existe. Sí, per a mi, el món exterior existeix. I encara que la lluna és ben real, mirar la lluna sempre ha estat una metàfora del no fixar-se gaire en les coses que passen.

Aquests dies, tot Catalunya ha estat mirant la lluna. Tot Catalunya ha mirat i retratat infinitament la lluna plena. I llàstima que en alguns llocs els núvols han velat la seva esplendor. I tinc la impressió que, posta ja la lluna desmesurada, continuarem mirant-la embadocats. És a dir, no ens fixarem gaire en la situació del nostre país real, cada dia més endormiscat pel que fa a l’acció política i més autosatisfet en les seves manifestacions populars successives. La judicialització de qualsevol cosa que fem o diguem els catalans ja és un costum habitual, forma part de la idiosincràsia del govern d’Espanya. I els catalans ho acceptem com un mal fat. Ja farem una mani! Manifestació que ens pensem que serveix per a alguna cosa que no sigui l’autosatisfacció del petit heroi que congriem dintre nostre. Des d’aquella històrica mani del passeig de Gràcia demanant l’Estatut, he anat a ja no sé quantes. Sobretot a aquestes dels últims anys. Per a què han servit? ¿Per donar una imatge de poble unit? Sí. ¿Per crear vincles entre els ciutadans? Potser també.

Però tot això ja s’ha d’acabar. Continuar fent manifestacions és mirar la lluna. Ara el que cal és mirar el sol de la llibertat i ser una mica agosarats. És l’hora dels polítics, em sembla. I l’hora d’uns polítics que s’encarin a la realitat de la política i no confiïn tant en les manifestacions populars perquè els resolguin la papereta. La política és negociació, és pacte, sí, però també és saber dir que no de forma contundent. Quan el pacte és impossible, cal plantar cara. I em sembla que amb l’Espanya que tenim el pacte és impossible. Veig massa misèria a tot arreu, als mitjans escrits i visuals, a les tertúlies, a les reflexions públiques i privades dels consellers i altres càrrecs, electes o no. Misèria moral, misèria política. La misère, le seul incurable des maux, va escriure Péguy ja fa més de cent anys. I tenia raó. Tot té remei menys aquesta mediocritat miserable que sento que es va apoderant del país. ¿I saben quina és la raó d’aquest augment de la mediocritat a tot arreu? Doncs la manca d’una educació com cal. Les generacions que pugen són cada vegada més mal educades, en el sentit estricte de la paraula educació. Si els nostres polítics creuen de veritat en un futur per a aquest país, s’haurien de preocupar de l’educació dels nostres infants i cadells. I, en canvi, l’educació humanista, l’única que mereix aquest nom, és bandejada a racons de misèria en els programes d’educació. Ja sé que ara tot ha de ser informàtic i que això és l’important, però l’educació és l’altra. Això és ensinistrament. El que configura persones valentes, coratjoses, crítiques, allunyades de la mediocritat i la misèria moral és l’educació humanista. I l’educació humanista es fonamenta en l’ensenyament de la llengua i de la seva màxima manifestació, la literatura.

Algú, em temo, ja somia un pacte amb Espanya, una continuïtat de Catalunya en l’estat espanyol. Sí, estalviem-nos els traumatismes de la separació. Exigim el que és nostre, és clar, però podem continuar formant un sol estat. Que ens reconeguin la llengua, això sí, però bé podem pactar unes quotes de castellà en l’ensenyament, evidentment, i en la judicatura, només faltaria, i al Parlament, fins i tot. Si anem junts, la seva llengua també és la nostra... Que ens arreglin la fiscalitat, que ens donin el que ens toca dels nostres impostos, això segur... Somnis i mirar la lluna. Un pacte amb Espanya, just i equitatiu, és impossible. Un pacte amb Espanya, amb aquesta Espanya que ens impedeix qualsevol mena de desenvolupament com a país, és suïcida.

No mirem més la lluna, sisplau. Polítics, mireu la terra.

stats