Un llibre inoblidable

El dietari de Joan Maluquer és una de les coses més emocionants que he llegit darrerament

L’altre dia, l’atzar em va posar a les mans un llibre inoblidable. El vaig fullejar, vaig mirar-ne les fotografies i vaig començar a llegir-ne la segona part. Ja ho sé que això no s’ha de fer, però en aquest cas, com que de fet es tracta de dos llibres en un, em va semblar justificat. Estic parlant de 'L’arquèoleg Maluquer de Motes i el creuer universitari per la Mediterrània de 1933'. El títol ja ens indica que es tracta de dos llibres, o de dues parts d’un sol volum. La primera part, escrita per l’historiador Jordi Maluquer de Motes, fill de l’arqueòleg, és una biografia molt ben documentada de Joan Maluquer, que així es deia l’arqueòleg. Molt ben documentada i molt ben escrita. I la segona part és el dietari, escrit per un joveníssim Joan Maluquer de disset anys, del famós creuer per la Mediterrània que va tenir lloc l’estiu de 1933 i en el qual Maluquer va poder participar. Dic que el creuer és famós perquè ha estat narrat per algunes de les persones que hi van ser i també ha estat novel·lat per Susanna Rafart i Sebastià Alzamora. Però sobretot és famós perquè entre els seus participants hi havia Salvador Espriu, Jaume Vicens Vives, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Roser Rahola, Guillem Díaz Plaja, Antonio Tovar, Julián Marías i Isabel García Lorca, només per dir uns quants noms. Organitzat per la universitat de Madrid i la de Barcelona, hi havia catedràtics de Madrid i catalans, com Lluís Pericot. I essent un viatge més o menys oficial, hi havia, fins i tot, tres fills de ministres de la República… Van visitar Tunis, Sussa, Kairouan, Malta, Alexandria, el Caire, les piràmides, l’esfinx, Jaffa, Jerusalem, Betlem, Tel Aviv, Creta, Rodes, Esmirna, Constantinoble, Tessalònica, Atenes, Micenes, Delfos, Olímpia, Siracusa, Palerm, Nàpols, Paestum i Mallorca. I el viatge acaba a València, on van ser rebuts amb gran solemnitat. Els diaris de Madrid van opinar que quina diferència de quan van sortir de Barcelona. Sempre igual.

Pensar que tota la il·lusió d’una generació va quedar engolida per la Guerra Civil em sumeix en la tristesa

El degà García Morente, tornant del viatge, va escriure: "Para nuestra patria, nuestra España, ha sido este viaje de una importancia excepcional. La nación española se ha hecho presente en remotas regiones en donde no era conocida o lo era poco y mal. Bien puede asegurarse que el concepto que de España hemos dejado en los lugares de nuestro viaje difiere por completo del que habían forjado las falsas y tendenciosas informaciones, juntamente con una ignorancia desdeñosa”. Sempre igual. De tota manera, apostolat a part, el creuer va ser, sobretot per als estudiants, una experiència que va condicionar les seves vides.

Les cinquanta pàgines i escaig del dietari de Joan Maluquer, presentades per un pròleg minuciós i completíssim del seu fill Jordi, són una de les coses més emocionants que he llegit darrerament. Que un nano de disset anys escrigui el que escriu i com ho escriu és un confort per a l’esperit. Assistir a les seves descobertes, a les seves afirmacions, a vegades personalíssimes, a la consolidació d’una vocació, és realment entendridor. I veure quin català tan natural podia arribar a escriure un adolescent de 1933 és emocionant. Pensar que tota aquella il·lusió, tota aquella embranzida d’una generació va quedar engolida per la Guerra Civil i la postguerra franquista em sumeix en la tristesa. I no és pas que hi hagués entre catalans i espanyols durant el creuer una harmonia idíl·lica. De fet, els catalans eren una mica marginats, i és que parlaven català. Feien ranxo a part. Sembla que una nit de navegació, a coberta, els catalans, que s’enyoraven, es van posar a cantar cançons tradicionals. Fins a una hora prudent. Al cap d’uns dies, un grupet d’espanyols van muntar una 'juerga' flamenca fins a les tantes de la matinada, no deixant dormir a ningú. Sempre igual. Si en un creuer d’estudiants les coses anaven així, no és estrany que després de la guerra molts d’aquests estudiants tinguessin problemes professionals per culpa d’enveges i manifasseries d’alguns dels companys d’aquell viatge que ara eren addictes al règim. Sempre igual.

Bé, aquell nano de disset anys, malgrat tot, va ser un arqueòleg important, va ser catedràtic d’universitat, primer a Salamanca, després a Barcelona. Va ser el creador del famós Pla Maluquer, una mica en la nostàlgia d’aquella autèntica Universitat Autònoma dels anys trenta… Jo em vaig beneficiar del seu Pla, però a ell no el vaig conèixer. M’hauria agradat. I preguntar-li pel mític creuer. Potser m’hauria dit: “Miri, no s’hi encaparri. Les il·lusions s’esfumen. Hem de viure el que ens toca”.