El poeta Xavier Carbó

L’Estat està construint una venjança implacable que decapiti Catalunya per cent anys més

Aquest any 2018 farà cent anys de la mort de Xavier Carbó, poeta de Cassà de la Selva, que va morir víctima de l’anomenada grip espanyola. No va pas ser l’únic. Es va tractar d’una autèntica epidèmia. De dimensions tals que la Universitat de Barcelona va tancar les portes, cosa que va fer que un dels seus estudiants, Josep Pla, tornés a casa, a Palafrugell, no pas lluny de Cassà, i en el tedi de la vida sospesa va començar a escriure les primeres notes del que seria, anys més tard, el seu famós 'Quadern gris'.

El poeta Xavier Carbó, que anava per capellà, havia nascut el 1893, o sigui que quan va morir tenia vint-i-cinc anys. Estudiava al seminari de Girona i, a més de la dedicació als estudis propis d’un seminarista, llatí, grec, hebreu, filosofia i teologia, tenia una gran afició per la filologia, per la recollida de lèxic i pel folklore. Era tan prometedor en aquestes matèries que l’Institut d’Estudis Catalans li va concedir una beca per anar a estudiar-les seriosament a Alemanya, a Friburg i a Munic. Per això, segurament per poder sortir al món amb la protecció de la sotana, se li van conferir les ordes menors i així és conegut com a mossèn Xavier Carbó. Però no era sacerdot, com equivocadament afirma la 'Gran enciclopèdia catalana'.

Als seus anys de formació al seminari, aquest era un centre d’una notable activitat cultural. I estava lligat amb al ressorgiment noucentista de Girona. Són els anys que Xavier Montsalvatge i Rafael Masó funden la societat Athenea i podem pensar que així com el també malaguanyat escultor Fidel Aguilar, pràcticament coetani de Xavier Carbó, es formà a l’entorn d’aquesta societat, el poeta seminarista, en la mesura que la seva condició l'hi permetia, també. Masó estava molt lligat al món clerical de la ciutat ja des de la revista 'Vida', auspiciada pel catedràtic del seminari Josep Pou i Batlle, i va continuar tota la seva vida lligat al món capellanesc gironí. Xavier Carbó va escriure alguns poemes que fan pensar en el Masó poeta, poemes de lloança de la vida quotidiana. I en va fer un dedicat a la senyera de la Congregació Mariana del seminari, dibuixada per Rafael Masó.

Vull creure que no se’n sortiran, però sovint em sento absolutament malalt i presoner

Xavier Carbó, pel fet de ser seminarista, rebé, a part dels contactes amb els joves poetes noucentistes (es cartejava amb Carles Riba), la influència de Jacint Verdaguer i, sobretot, de Miquel Costa i Llobera, tots dos sacerdots. Del primer li devia venir la seva dèria lèxica i del segon la clàssica. També va llegir molta poesia francesa, com diu ell mateix a Riba: “He llegit, he llegit bàrbarament, literatura francesa. Els clàssics francesos amb llurs vigoroses estrofes, m’han deixat eixarreït 'hasta' l’última gota. Ventura que en Chénier m’ha reblanit un xic amb ses reminiscències de Virgili, i Alfred de Musset m’ha posat als llavis un glop d’hidromel, barrejat, això sí, amb la cicuta del seu negre pessimisme, i Leconte de Lisle m’ha embaumat d’'odeur immortelle', emportant-me, en un carrusel de foc vers les olímpiques altures, a plasmar estrofes” (carta a Carles Riba, 16/3/1913). 

Després de la seva mort, els companys del seminari editaren un llibre, 'Migjorn', que conté la majoria dels seus poemes. Després vingué el silenci i el confinament a una memòria exigua, reduïda al seminari i a Cassà de la Selva. Crec que la seva és una obra de gran interès. Tot i que és una poesia que busca encara la seva veu pròpia, cal fer-la sortir de l’àmbit provincial. Una mica per ajudar-hi, escric aquest paper.

Un sonet dedicat a la memòria de l’onze de setembre de 1714 acaba amb aquest tercet de ressons leopardians: “Mireu la que vegéreu un dia quant gran era, / mireu-la! És nostra Mare, malalta i presonera; / i jauen, voltant d’ella, sos fills encadenats!” Han passat més de cent anys que Xavier Carbó va escriure aquests versos i encara som allà mateix.

És desconcertant i depriment. I a vegades tinc la impressió que això continuarà sempre més així. L’estat espanyol, les “tiranes races bordes”, com diu Xavier Carbó en el mateix sonet, ferit en el seu orgull, està construint una venjança implacable que vol que sigui exemplar i que decapiti Catalunya per cent anys més. Vull creure que no se’n sortiran, però sovint em sento absolutament malalt i presoner.

Amb tot, ha arribat la primavera, els marges estan florits de xicoies grogues i llaços de plàstic que les secunden. La natura i la cultura demanen la llibertat dels presos polítics i el retorn sense càrrecs dels exiliats. I l’aire nou fa onejar, fidel, les estelades.