16/01/2015

Els oriços

3 min

Els dies de la segona setmana de gener acostumen a ser especialment agradables. No fa fred, la llum és clara, el mar ha baixat de nivell i està tranquil. La lluna minva. Quan el sol es pon, si tenim la sort que pel cel navegui un altocúmulus lenticular, convertit en un zepelí tot de color de rosa, una calma esperançadora ens envaeix l’esperit. Venus, planeta rutilant, apareix el primer, blau, punxent, com un brillant de bona mena. A la dreta, la nostra, petit, pàl·lid, Mercuri li fa companyia. Orió brilla en l’alta nit, i les Plèiades. Són dies d’anticicló. Són les minves de gener: minva la lluna, minva el mar, minva el fred, minva el neguit perquè la calma hi senyoreja.

És temps de menjar oriços. Quan hi havia abundància d’aquestes bestioletes que gairebé no ho són eren fàcils d’agafar, amb una senzilla canya, oberta per un cap en quatre dits, mantinguts separats amb un tap de suro. Des d’una roca plana, arribaves bé a l’animaló, miraves que els quatre dits de la canya encerclessin l’oriç, feies un petit gir i el llevaves. La minva del mar te’ls feia més fàcils d’agafar. Ara, la maleïda industrialització gastronòmica ha devastat les nostres costes i gairebé no hi ha oriços. Cal anar endins i, vestit de neoprè, cabussar-te i arrancar-los del seu hàbitat profund. Els treuen a saques. Els enllaunen, en fan sopes, entren a formar part de menús sofisticats. I així aquell caviar de pobres s’ha convertit en menja de rics, a més d’un euro la peça.

Els he de confessar que m’agraden amb bogeria i que cada any, aquests dies, em gasto una petita fortuna en aquestes gònades de color taronja, carbassa, groc de cadmi, suaus, gustoses de mar i de sol. Ara és quan són més plens i posar el contingut d’una d’aquestes capsetes negres i punxents sobre un mos de pa gustós de llevat i menjar-te’l amb gest sacramental, et posa en contacte amb l’essència del mar i et retorna al paradís perdut de la infantesa, quan tot era nou i els colors eren nítids i llampants i la vida tenia gust de sorpresa. Els oriços encara són, per a mi, símbol de l’alegria. I els anomeno així, amb el localisme de Sant Feliu de Guíxols, perquè així en deia de nen, quan n’hi havia tants que era difícil no clavar-te’n alguna punxa al peu.

El blau del mar i del cel, l’aire net, el negre dels oriços, les gònades taronja i una mimosa precoç, que comença a empolsinar de sofre les seves branques, fan d’aquests dies de gener una època incomparable en aquests rodals del límit sud de l’Empordanet.

Els oriços, ja ho he dit, cal menjar-los amb pa, si pot ser a l’aire lliure, al sol i amb bona companyia. I amb un bon vi negre que sigui vellutat i potent, que tingui un mínim punt de ferro i un no tan mínim punt de fruita.

Tota aquesta divagació sobre aquests mol·luscs meravellosos no la faig pas per fugir d’estudi, sinó més aviat per fer temps. Escric aquest paper el dimecres dia 14, al matí, i espero que el president Mas demà es pronunciï. Faig temps amb els oriços.

I ara resulta que el president acaba de despenjar-se abans d’hora amb la data de les eleccions. Anticipades, però poc. Plebiscitàries, però no gaire. En fi. Després de setmanes d’estira-i-arronsa amb Junqueras, després de tants de dies de fer el ridícul tots dos, s’han posat d’acord. Ni tu ni jo, sinó una per tu i una per mi. No pas al març sinó al setembre. Res de llista única sinó cadascú la seva. Les senyores Casals i Forcadell, que no sé què hi feien en una discussió política, s’ho han hagut d’empassar. I tots tan feliços. Fotos i flaixos. I no hi ha hagut cava perquè hem de donar imatge d’austeritat. Certament, i dit sigui de passada, això del cava també passa per hores ridícules: alguns dels millors caves ja no són caves, sinó “vins escumosos tradicionals”.

No se m’ha acudit mai prendre cava, ni vi escumós tradicional ni xampany, amb els oriços. Potser funcionaria prou bé això que en diuen el maridatge i bé podrien dir-ne la còpula o l’acoblament, que això de maridatge m’estranya que cap feminista no ho hagi trobat masclista, atenent que maridatge ve de marit i marit ve de mascle.

Ara s’acabaran les minves, tan plàcides i agradables, i entrarem en el llarg hivern fred, rúfol i agitat del nostre descontentament. Amb tot, faré l’esforç de mirar de convèncer algú més perquè voti qualsevol partit sobiranista. Som massa pocs! I em temo que el mig milió de vots que ens falten per tenir una majoria airosa i fèrtil no sortiran d’enlloc. Cada dia estan més amagats en les profunditats, com els oriços.

stats