Publicitat
Publicitat

Fa una setmana

Fa una setmana ho teníem a l’abast de la mà. Fins i tot jo, que sóc negatiu i ensopit, estava il·lusionat. Reflexionàvem i estàvem segurs que tot sortiria bé. Majoria d’escons, això per descomptat. I majoria de vots, que el país estava madur i teníem pressa. Jo, que sóc gran, tinc una certa pressa. Ja l’any 1968, el Gobierno Civil de Gerona, en un informe emès per la Comisaría de Policía de Gerona, deia de mi que: “... es persona que proviene de una família políticamente tradicionalista, conceptuada como adicta a los Principios Fundamentales del Movimiento Nacional, no obstante el informado no ha seguido estas tendencias, estando conceptuado políticamente como catalanista-separatista... ” O sigui que fa gairebé cinquanta anys que espero. Bromes a part, ho teníem a prop.

I va arribar diumenge. Quan vaig anar a votar, a quarts de dues, la presidenta de la meva taula em va dir: ja ha votat més del cinquanta per cent. Estava contenta. Hi havia un cert clima d’eufòria. Al vespre, va venir el disgust. Si tota l’operació de Junts pel Sí no havia servit per res més que per obtenir els mateixos escons que ja tenien per separat Convergència i Esquerra, mal negoci. Jo m’havia imaginat que aquest pacte una mica estrany obtindria, com a mínim, 68 escons. Això hauria estat un bon resultat. Però s’han hagut d’acontentar amb uns raquítics i força inútils 62. Dic inútils perquè no serveixen per investir Mas president, que és el que es va decidir quan van pactar Esquerra i Convergència. O sigui que malament. És clar que la CUP va fer un bon paper. Tot i que per mi també havia d’haver tret un parell més d’escons. Però, en fi, 10 no està gens malament. Per aquest costat, estava content. Però pel que fa als vots, el resultat va ser un fracàs. Treure el 48% escàs dels vots impedia qualsevol posició de força, qualsevol declaració, qualsevol comprensió per part de les cancelleries europees. I així s’ha donat la paradoxa que els que deien que les eleccions eren només autonòmiques, han acabat dient que eren només plebiscitàries. Així, segons ells, el sobiranisme les ha perdut. I, com va dir el senyor Margallo, hi ha hagut un respir general a tot arreu. Suposo que el que els feia por de debò era una majoria en vots que portés a una immediata declaració d’independència. Passat aquest perill, tothom a respirar tranquil i no hi fa res que els escons sobiranistes tinguin una àmplia majoria absoluta. No hi fa res, perquè, pensen els unionistes, tot això es refredarà, el procés serà torpedinat pas a pas i acabaran tots barallats. La unitat sagrada de la Pàtria espanyola està salvada.

Mentrestant, i això va ser la bona notícia de la nit, el PP va caure en picat arrossegat pel pes del senyor Albiol i el no-fer-res del senyor Rajoy. En canvi, una mala notícia ha estat l’ascensió de Ciutadans, aquest partit d’origen català (s’ho callen tant com poden, perquè un partit vingut de Catalunya no pot ser res de bo), anticatalà, que vol eliminar la llengua natural del país. Un partit jacobí, centralista i homogeneïtzador. Caigut el PP, un partit de la dreta antiquada, ara és l’hora -això esperen ells- d’un partit de la dreta moderna, laica i, això sí, protegit per l’ombra de Lerroux. I què es pot dir d’aquest invent en què ha naufragat Iniciativa? El senyor Herrera s’ha posat sota l’empara de san Pablito Iglesias i els seus podemitas i, en aquesta operació, hi ha perdut bous i esquelles. I l’invent, que confiava en l’efecte Colau, com diuen els periodistes, s’ha quedat a la mateixa alçada que el PP. I Unió, que havia tastat tants moments de glòria (sempre de bracet amb Convergència), presidint Parlaments i portant la veu al Congrés de Diputats de Madrid, s’ha vist deglutida per la força sobiranista i ha acabat en el no-res dels espais siderals extraparlamentaris.

Els optimistes, els vots de CSQP els computen amb els vots del sobiranisme, perquè, diuen, no són vots unionistes. Tot això són excuses de mal pagador. En el fons, com diu la frase evangèlica, qui no està amb mi, està contra mi. Siguem clars. Els escons sobiranistes són 62 i els 10 de la CUP, és a dir, 72. Però la CUP no vol investir Mas president, i això no és un caprici. Molts dels vots de la CUP eren dels que no volien que Mas fos investit. O sigui que tenim un problema. I els vots sobiranistes són gairebé dos milions, però només gairebé. O sigui que res de majoria absoluta en vots. D’aquí la meva tristesa i el meu emprenyament. Som capaços del molt i ens ha acabat faltant el poc.