16/10/2015

El turista universal

3 min

Els rics, els no tan rics i els una mica menys rics van d’aquí d’allà constantment. Han d’haver vist coses estranyes, desconegudes, han d’haver estat en llocs estranys, desconeguts, han d’haver menjat plats estranys, desconeguts. I s’han d’haver fotografiat en aquests llocs estranys i desconeguts per mostrar i demostrar i demostrar-se que hi han estat. Tots van d’aquí d’allà, una mica com zombis, confonent-ho tot, sense entendre gairebé res. D’altra banda, hi ha els que també canvien de lloc, no pas per gust sinó per obligació. Obligats per la pobresa i per la violència. Són aquells que ara en diuen migrants. No busquen llocs exòtics perquè sí, sinó per poder viure. El seu turisme és un turisme de supervivència. Uns i altres se senten forasters als llocs on van. Als primers els mou l’afany de distracció, als segons, l’encalç de la destrucció. Canvis de lloc, de cultura, de llengua, de dieta alimentària. Sacseig total de les estructures de la identitat.

Però hi ha, i això és terrible, una altra mena de turistes. Uns turistes quiets a casa seva. Tots nosaltres, si sucumbim a aquests moviments que es van estenent i que malden per convertir-nos en uns éssers sense arrels, sense tradició, sense lligams, sense una cultura pròpia. Sense una llengua que ens configuri el cervell. El bilingüisme és letal i el polilingüisme també, en la mesura que eliminen de les llengües el seu component provocador d’adhesió sentimental, de batec vital, de conformació intel·lectual. Com més llengües es coneguin, millor, però sempre com a afegits a la llengua pròpia, a la que et conforma el cervell, el pensament, la visió del món. Igualar les llengües és reduir-les a mers instruments de comunicació, cosa que a la llarga fa que t’hi passegis com un turista. A cada llengua nova que s’aprèn, s’hauria d’aprofundir més en el coneixement de la pròpia. I aquest aprofundiment només es fa amb la lectura dels grans escriptors d’aquesta llengua. Que vostè vol estudiar anglès? Doncs molt bé, simultàniament llegeixi Carner. Que vol estudiar alemany, doncs llegeixi Pla. Que vol estudiar rus, doncs llegeixi Francesc Serés. Que vol estudiar xinès, doncs llegeixi Toni Sala. Que vol estudiar àrab, doncs llegeixi Maria Barbal. Així la idiosincràsia de la pròpia llengua anirà penetrant en el pensament de l’estudiant d’altres llengües i neutralitzarà el seu poder. Cada llengua nova desfigura la pròpia, encara que sigui en una mínima part. Per això cal enfortir-la, per poder rebre l’altra sense temor a mestissatges corruptors. I això no és pas una recepta solament defensiva, tot el contrari, com més bé coneguem la nostra llengua, millor i més seriosament aprendrem la nova.

Aquest conreu de la llengua pròpia el considero fonamental per evitar la turistització de les nostres ànimes. Es comença per descuidar la llengua i s’acaba per ignorar o desvirtuar totes les altres coses que ens conformen. Costums, tradicions, el territori, els noms de les coses, dels arbres i els ocells, de les muntanyes, els rius, les cales. No conèixer aquestes coses ens converteix en turistes a casa nostra. Amb tot el que això comporta de superficialitat vital i de deixar-se portar pels tour operators que dominen el nostre món. És a dir, el capital. I el millor que poden desitjar -i fan els possibles per aconseguir- aquests grans operadors és aquest ramat acrític que viu al seu propi món com si fos un turista, sense arrels, sense lligams, sense tradició, sense una llengua que sigui alguna cosa més que una mínima eina de comunicació: una llengua amb matisos i amb esperit crític.

Les imatges del lloc on ens trobem, dels nostres fills i altres parents, van d’aquí d’allà per aquestes xarxes que en diuen socials i que són absolutament asocials. Tots vivim en la il·lusió del contacte perpetu i de l’exhibicionisme, ja sigui del nét o del gat, o del plat de la cuina de fusió que ens estem menjant al restaurant. Tot això són símptomes d’aquesta turistització que estem patint. És una dominació que reclama la nostra submissió. No crec que l’hi haguem d’atorgar.

Alain Finkielkraut, al seu últim llibre, La seule éxactitude, lamenta que sigui precisament l’esquerra qui s’identifiqui, a les democràcies occidentals, amb la creació d’aquest subjecte sense origen, sense territori, sense sexe, sense història. I que beneeixi, en nom dels drets individuals, la dissolució progressiva de les comunitats i de les pertinences. En definitiva, que beneeixi la creació d’aquest turista universal.

stats