Deliciosa final per tancar el que, diuen, ha sigut el Mundial més espectacular de la història del futbol. L’Alemanya-Argentina va ser, per lesions i substitucions, una batalla de propostes convertida en una lluita de pissarres entre Löw i Sabella, obligats a intervenir des del primer segon de partit.

La baixa de Khedira a l’escalfament va començar condicionant un duel que va moure’s sobre el pla previst durant mitja hora (l’Argentina a l’expectativa, deixant el pes creatiu a Alemanya per obligar-la a arriscar i sorprendre-la al contraatac) però que va haver de fer diversos girs. La lesió de Kramer, substitut natural de Khedira en la missió alemanya de construir un mig del camp vertical i agressiu en la pressió, va obligar la mannschaft a reajustar el seu dibuix per adaptar-lo a les característiques d’uns nous protagonistes. Va entrar Schürrle per l’esquerra (un perfil de jugador més enganxat a la línia) i això va desplaçar Özil a la mitjapunta i va limitar la connexió per la dreta entre Müller i Lahm, que s’estaven sentint còmodes en el primer escenari de partit.

El 4-2-3-1 al qual va haver de mutar Alemanya per necessitat va fer-la menys dominadora amb la pilota i menys perillosa, a criteri de Sabella, que ja havia vist clar el forat durant el primer temps. Els de Löw estaven sent vulnerables sobre la pèrdua, lents en el replegament contra Messi i Higuaín, i el seleccionador argentí va buscar més pólvora a la banqueta. La va trobar en Agüero, que va afegir-se com a segona amenaça profunda, intimidant Boateng.

Defensivament, a més, el compromís del Kun va ser total. Es va enganxar a Schweinsteiger, que havia estat pivotant amb facilitat durant el primer temps, movent l’equip amb solvència al costat de Kroos. L’Argentina s’havia reestructurat amb èxit, adaptada a una Alemanya que, amb el canvi de dibuixos, se sentia menys protagonista. Ja no portava el ritme i no només era des de la transició des d’on temia perdre la final.

Els ajustos van donar més presència ofensiva a l’Argentina, sobretot perquè Messi podia activar-se sense la vigilància de Schweinsteiger, que hi havia estat molt a sobre. Quan a l’equip li va fallar l’oxigen, Sabella va reforçar el triangle amb Gago i va fer entrar Palacio per Higuaín, i quan Alemanya va necessitar cames noves, va donar entrada a Götze (això va moure Schürrle i Müller de banda però va canviar poc més en estructura). I quan tot semblava que ja només era gestió, la carta Götze va aparèixer per despullar els centrals argentins i premiar la mannschaft.