Activar la primera passada per treure Messi de la gàbia

Sense marcatges individuals ni puntades de peu centralitzades. Però amb cobertures multiplicades, basculacions de memòria i faltes puntuals dos jugadors abans d’arribar a Messi. És l’estratègia que ha permès a Diego Simeone i al seu Atlètic de Madrid engabiar el crac argentí i poder presumir d’haver aplacat el seu instint golejador durant gairebé un any i mig. Sembla impossible connectar amb Messi en atac estàtic. No té lloc per rebre, ni marge per girar-se i encarar, ni temps per xutar quan ronda la frontal de l’àrea. Els únics tres gols que ha fet a Simeone es concentren en el 2012. Un -l’únic al Calderón- va ser de falta directa, per murri, ja que va enxampar Courtois distret col·locant la barrera. L’altre va venir per una badada defensiva entre Miranda i Godín després d’una pressió agressiva de Busquets i Iniesta en camp rival. El més elaborat va tenir més de genialitat de Messi contra quatre rivals que de bon atac del Barça.

Reducció d’espais

Contra aquest Atlètic que juga tan agrupat, costa connectar amb Messi quan es travessa el mig del camp. No hi ha línies de passada netes per arribar-hi. Quan inicia el joc Pinto, l’Atlètic avança línies i intenta ofegar el Barça al seu camp. Si la pressió no funciona, es replega amb celeritat per construir la gàbia. Dóna certa comoditat a la circulació tranquil·la dels centrals, amb una suau basculació d’un dels dos puntes (Diego Costa), mentre l’altre (Villa) baixa a vigilar Busquets. Els dos migcampistes de banda (Koke i Arda) acompanyen la pujada d’Alves i Alba quan s’ataca per la seva banda i tanquen files per darrere dels pivots si es juga per l’altra. A més, reben l’ajuda dels laterals (Filipe Luis i Juanfran) per obligar els extrems a acostar-se i fer encara més petit el camp. Per dins, els pivots (Gabi i Tiago) van i vénen perquè un salti a la pilota i l’altre protegeixi els centrals, sempre a punt per sortir al tall o rebutjar una centrada a l’àrea.

L’escenari és tancat, angoixant i complex. Tot està controlat. Tot sincronitzat. En pilotes exteriors, l’únic home lliure del Barça és a l’altra banda del camp. Per dins s’anul·len els receptors perquè l’Atlètic tapa les dues opcions properes en totes direccions. Simeone obliga el Barça a saltar-se un pas en la seva elaboració curta, perquè sap que ni vol fer-ho ni se sent còmode fent-ho.

L’únic accés a Messi, més enllà d’alguna invenció aïllada de Xavi o Iniesta, ha vingut quan ha rebut la primera pilota després que el Barça la recuperés. Perquè, quan pot, l’Atlètic ataca amb la mateixa passió amb què defensa, i és l’únic moment en què descuida algun espai. L’únic. I dura un segon, el que triga el tècnic a alertar l’equip per reorganitzar-ho tot. Avui, amb permís d’Iniesta, la societat que formi Busquets amb Messi serà la més decisiva del xoc. Potser l’únic accés a Messi, i a semifinals.