Andrés Iniesta, una vida tranquil·la de futbol

Barcelona"Per a ell, el futbol és la seva vida", explica l'Anna, la parella d'Andrés Iniesta, durant el programa El convidat d'Albert Om, que es va emetre ahir a TV3. "Sóc molt tossut. Quan acabo un partit, hi penso molt i vull remirar-lo i repassar-lo. Amb el temps, acabes assimilant-ho millor, i coses a les quals abans donava moltíssima importància ara les entenc diferent. Abans fallava dues passades i no dormia en tota la nit".

Aquesta és la passió tranquil·la amb què Andrés Iniesta viu la seva professió. És futbolista les 24 hores del dia, però no ho sembla. És un home familiar, pausat i sensible. Vol seguir jugant fins als 40 anys i, si pot, completar tota la carrera esportiva al Barça, un club on s'exigeix "jugar sempre bé i donar el 200%". No l'espanta la vida quan es retiri, però encara no hi vol pensar. "Fins a l'últim sospir que tingui, intentaré seguir", afirma.

Viure el Barça des de petit

Va descansar uns dies al juliol a Fuentealbilla, el seu poble natal, on va gravar-se el programa. Allà, el seu avi ha convertit l'antic Bar Luján, de la família, en un petit santuari, un museu de records amb centenars de fotografies i retalls de diari. Recorda els seus inicis, quan Luis Enrique el va acompanyar al seu primer entrenament amb el primer equip als 16 anys i quan va ingressar a La Masia, als 12. Una infància que encara l'emociona a ell i al seu pare: "Sóc d'idees fixes, i jo tenia clar que, en el moment en què vam decidir anar a Barcelona, havia d'aguantar com fos. Per la nit, que és quan més sol estàs, es fa molt difícil. Al principi no parlava per telèfon amb els pares perquè era un drama i tots ploràvem". La família intentava anar-lo a veure el cap de setmana i, si no hagués sigut per la força de la mare, l'haurien fet tornar a casa més d'un cop per enyorança.

De conversa serena, Iniesta confessa que el futbol l'ha fet plorar, que "són sentiments". Un dels moments més difícils que ha viscut va ser la lesió muscular que va patir en un entrenament el 2010. "Havia sigut un any difícil. Em sentia enfonsat. Vaig plorar al camp i al vestidor. Aquell moment va ser caòtic". Era a les portes d'unes semifinals de Champions contra l'Inter de Milà. A l'horitzó hi havia el Mundial. "Era no sortir del túnel. Van ser moments molt complicats. Afortunadament, al futbol i a l'esport et canvia tot en un moment".

Gols històrics i política

Hi ha dos gols que marquen la carrera d'Iniesta. El de Stamford Bridge amb el Barça i el de la final del Mundial amb la selecció espanyola. Encara se li posa la pell de gallina quan reviu les "boniques sensacions d'haver entrat a la història". "Quan mires fredament i veus tot el que hem fet i guanyat, t'adones que és una passada, que ha sigut molt difícil".

Iniesta viu entre quadres, vidres i imatges del Barça, fins i tot amb un escut al fons de la piscina. A la porta de casa l'esperen aficionats per fer-s'hi fotografies i demanar-li autògrafs. Ho accepta amb naturalitat i un somriure senzill, com la seva identitat: "Em sento espanyol i català, no és incompatible; tampoc ho és sentir-te espanyol i jugar al Barça o sentir-te català i jugar amb la selecció espanyola", conclou.