BARÇA

Aprendre de les derrotes més dures

El 8-1 del Frankfurt a l’Athletic o el 12-2 del Wolfsburg a l’Atlètic són records útils

La final de la Supercopa d’Espanya i el contundent 10-1 amb què el Barça va derrotar la Reial Societat ha deixat un rastre que només dos dies més tard encara costa d’analitzar. Han sigut hores de reflexió arran de les paraules de Gonzalo Arconada, que des de la coentor només va poder lamentar que la diferència entre blaugranes i blanc-i-blaves es traduís en un resultat tan abusiu. Reclamava més mesures per acostar posicions i igualar la competició i de res va servir que els implicats, des del tècnic del Barça, Lluís Cortés, fins a les jugadores i l’entorn del futbol femení, admetessin que, si bé la superioritat culer és molt evident ara per ara (pels punts que treu a la classificació, per la diferència de gols de cada partit i pel domini que imposa al camp), van ser les circumstàncies de la final (rebre dos gols inicials, fallar les opcions de reenganxar-s’hi o encaixar tres gols seguits abans del descans) els que van fer la destrossa. De res va servir, tampoc, que de l’hemeroteca sortissin un grapat d’exemples d’equips que van haver de créixer, a la força, després d’una desfeta tan forta com la de diumenge.

"La diferència entre el Frankfurt i nosaltres no era de 8-1"

Íñigo Juaristi Exentrenador de l'Athletic

“Per perdre o guanyar finals s’han de jugar”, diu Íñigo Juaristi. El tècnic basc sap de què parla i rememora un 8-1 que va encaixar a mans del Frankfurt en una ronda classificatòria de la UEFA Women’s Cup, l’anterior versió de la màxima competició europea de clubs. “Sé el que és perdre contra un dels millors d’Europa. Aquell dia em vaig sentir orgullós de formar part de l’equip”, diu. Era l’agost del 2003 i l’equip alemany, que en aquella edició acabaria perdent la final davant l’Umea de Marta Vieira, havia sigut campió d’Europa dos anys abans, empès pels gols de Birgit Prinz. Arribaven més en forma que l’Athletic, que amb prou feines havia fet pretemporada i que acusava el desgast de jugar tres partits en cinc dies i tenir baixes com les d’Eli Capa o Itziar Gurrutxaga. “La diferència entre elles i nosaltres no era d’un 8-1, però si de nou xuts te’n marquen vuit i a sobre no estàs al teu 100%, et passen per damunt”. El motiu d’orgull per a Juaristi va ser veure que la seva plantilla, acostumada a ser qui dominava a la lliga espanyola, fos capaç de patir i seguir lluitant encara que el marcador fos cruel. “Vaig aprendre moltíssim aquell dia”, diu.

És, de fet, la sensació que Cortés va intentar explicar referint-se a la final de Champions perduda davant del Lió. Als vint minuts no tenien res a fer contra Hegerberg, Marozsán i companyia, les estaven esclafant. Però des del primer segon de la derrota, el repte va ser intentar acostar-s’hi. “Vam convenir que calia entrenar-se més i millor”, va dir el balaguerí. Juaristi ho comparteix. “La principal diferència sempre és física. Ser capaç d’aguantar el ritme i arribar a temps als partits és el que els iguala”.

Competir en l'alt rendiment

Un 10-1. Un 8-1. O un 13-0, com el que els Estats Units va fer a Tailàndia al Mundial de França. “Les nord-americanes tenen clar que anar sempre al màxim és la millor manera de respectar el rival i la competició. L'esport d'alt rendiment implica això”, diu l’exjugadora Laura del Río, que ha voltat per molts vestidors d’elit. Ella, de fet, va protagonitzar amb el Llevant un dels cicles més dominadors del futbol espanyol. En els cinc anys que van des del 1998 al 2003, el conjunt granota va jugar 152 partits amb 1500 gols a favor, segons recopila el mateix club. És a dir, una mitjana de deu gols per partit. "Teníem un equipàs, recordo haver fet golejades de 20-0. També ho fèiem per cridar l'atenció dels mitjans de comunicació i que parlessin de nosaltres. Ara no és necessari". Del Río també recorda haver-les viscut amb el Frankfurt, a Anglaterra o als Estats Units, però mai com a València. "Allà golejàvem una setmana i una altra".

"Fèiem golejades de fins a 20-0 per cridar l'atenció dels mitjans"

Laura Del Río Exjugadora del Llevant

Aquesta normalitat de fer gols és la manera com els bons equips mantenen l'exigència. A Europa passa sistemàticament. El Wolfsburg no va tenir pietat de l’Atlètic de Madrid en una tornada de Champions i, contra un equip matalasser virtualment eliminat i ple de suplents, va clavar-li un 12-2. Enguany ha eliminat per un global de 15-0 el Mitrovica de Kosovo en l'accés a quarts i ha guanyat diversos cops per més de 7 o 8 gols a la Bundesliga. El Lió també destrossa els adversaris (ha marcat 62 gols en 15 partits i només ha encaixat 4 a la lliga francesa) i fa dos anys que no perd cap partit.

Per als rivals, és desesperant, però "les èpoques canvien quan els clubs aposten o deixen d'apostar", resumeix Del Río. "En cap cas es pot culpar a qui ha fet les coses bé", resol, en referència al model professional del Barça. Al club blaugrana, però, no tot van ser golejades a favor. Va viure en primera persona la frustració de no estar al nivell durant la rivalitat amb l’Espanyol, i anys després, va recollir els fruits de la transformació. Tard o d'hora, tothom toca la tecla encertada. L’Atlètic la va trobar a la Champions, fent història als quarts de la Champions edicions després de l’horror a Wolfsburg. Perquè una derrota sempre t’acosta a la victòria.