Misc 23/09/2013

El Barça humanitza l'estil

L'equip afronta una evolució natural que l'allunya de la brillantor extraterrestre d'abans

i
Natalia Arroyo
5 min

BarcelonaPassen els partits i les sensacions irregulars de golejades poc convincents agiten un debat futbolístic que ja no pot seguir amagat dins el calaix. El Barça actual no juga de la mateixa manera que aquell Barça pletòric que enlluernava el món. I no és un dia. I no en són dos. Cada cop són més els partits que acaben amb aquella sensació que l'equip blaugrana no imposa la seva superioritat amb la contundència incontestable de fa tres anys. El Barça d'ara ja no és aquell que va fer agenollar el United de Ferguson i Rooney el maig del 2011 a l'estadi de Wembley.

L'entorn blaugrana coincideix a marcar aquell partit com el punt màxim d'excel·lència del Barça de Guardiola. L'expressió més perfecta d'una idea de joc. L'essència pura d'un estil que, gairebé dos anys i mig més tard, per primer cop sembla que és més una càrrega moral que una referència espiritual. Perquè, per primer cop, són moltes les veus que veuen difícil recuperar aquells símptomes de domini que van posar Europa als peus del Barça.

"Ara som com els altres"

"Durant uns anys al Barça hem sentit l'orgull de formar part d'alguna cosa diferent -admet Xavi Torres, periodista de TV3-. L'equip feia un futbol especial, únic, que va convertir-se en un fet cultural, i ara hem marxat d'aquí i hem entrat al món normal del futbol. Som un més, som com els altres. Que el Rayo et prengui la possessió és una dada duríssima, com ho és sentir que guanyem perquè som tan contundents a les àrees amb Valdés i Messi com ho és des de fa anys el Madrid que tant critiquem".

No és l'únic que subratlla la distància futbolística que separa l'actual Barça de la millor versió el 2011. Marc Roca, redactor del portal especialitzat en futbol Ecos del Balón, veu una clara mutació i n'apunta algunes causes que treuen responsabilitat a l'actual cos tècnic: "S'estan intentant canviar coses més per necessitat que per voluntat. Martino s'ha trobat un Barça que fa dos o tres anys ha deixat de ser el que era. Era un equip dissenyat per gestionar possessions absolutes i, ara que no es tenen amb tanta claredat, l'estructura col·lectiva ja no és vàlida i es destapen les deficiències d'uns jugadors amb poc talent defensiu. L'anada i vinguda li permet guanyar partits perquè té més qualitat que la majoria de rivals i perquè té poques alternatives més. El Barça d'ara ja no pot controlar els rivals i, per tant, tampoc els sap frenar. És difícil escollir jugar d'una altra manera".

Anàlisi precipitada

Els resultats, impecables fins al moment, deixen poc espai a la crítica. I, per l'analista de Catalunya Ràdio Ricard Torquemada, a més, "és massa aviat per saber si la falta de control és un accident o serà una norma". "Jugar més en llarg contra el Rayo té justificació futbolística i recorda apostes de Guardiola i Tito en escenaris similars. Fins ara cada partit amb Tata ha deixat detalls de cap a on s'estan orientant les variables del joc. Però queda clar que els matisos no poden matar l'essència i el Barça encara està trobant l'equilibri entre totes dues coses".

Un discurs similar manté Jordi Costa, de RAC1: "No veig incomprensible jugar com es va jugar contra el Rayo d'inici, però em preocupa que, amb 0-2 i el rival fatigat, el Barça es reculli al seu propi camp i esperi. Són detalls que em fan difícil dir que les últimes sensacions de poc domini són només accidents".

Per tots ells, l'estil del Barça en les últimes dues dècades es resumiria en una idea fonamental i innegociable: portar el pes del partit, assumir la iniciativa, ser protagonista. És el tret identitari blaugrana, malgrat que cada tècnic hi hagi aportat la seva fórmula particular. Apostar per una versió contracolpejadora, com elogiava Messi després de l'Ajax, seria un gir brusc de filosofia. "I no sé com ho digeririen l'entorn i la plantilla", es pregunta Costa.

Xavi, menys protagonista

A l'avió de tornada de Vallecas, de fet, la cara de Xavi, gran exponent del Barça protagonista amb pilota, apuntava més a una derrota 4-0 que al triomf 0-4. En canvi, la sensació dins el terreny de joc és que altres futbolistes, com Cesc, Piqué, Valdés i Messi, se senten forts en l'actual context i s'ho passen bé. Cares que defineixen un moment.

"Res del que està passant és casualitat -confessa Torres-. Martino no té l'ADN del Barça ni és d'aquest univers. Ell, com faria qualsevol tècnic, està imposant la seva manera de veure el futbol. No seria just demanar-li que continués amb la cultura que Cruyff va portar l'any 1988, perquè no té aquesta formació".

Rijkaard o Robson?

Torquemada ho reforça: "No se li ha d'exigir a Martino que copiï o perfeccioni un model que no coneix en profunditat. La seva aportació me l'imagino similar a la que va significar Rijkaard, que va fer un Barça sempre reconeixible". A l'espera de veure quin rol juga Martino en la transició històrica del Barça post-Guardiola, Torres treu el nom de Bobby Robson: "Recordo una mocadorada amb 8-0 al Logronyès. Es van guanyar tres de quatre títols però el projecte no va quallar i no va tenir continuïtat". Roca, de fet, veu cert paral·lelisme entre Martino i el tècnic anglès: "Totes dues figures em generen la mateixa sensació de temporalitat, de ser un entrenador-pont. A més, els dos vénen d'escoles ofensives però allunyades de les connexions Barça i Holanda". Però això, pel company d'Ecos, no és un defecte, sinó "una virtut" perquè "s'està atrevint a canviar coses que potser eren necessàries".

La llarga ombra de Guardiola

La sort de Rijkaard "era que Guardiola no havia existit encara" i el llistó a igualar "no era l'excel·lència", afirma Torquemada. "De vegades se'ns oblida que durant tres anys el Barça no va ser un equip normal", deixa caure Roca, recordant l'aposta única del tècnic de Santpedor. I amplia: "S'ha sacralitzat un estil molt concret, la idea del Pep, i això ha derivat en interpretacions confoses d'un model de joc. Es van idealitzar els èxits i durant tres anys es va vendre un discurs superficial que, en el fons, no s'ha interioritzat bé".

Costa, a l'espera d'estabilitzar els símptomes en pròxims partits, també està pendent de veure com va acceptant el Camp Nou "el contrast entre les rodes de premsa de Martino [per defensar l'estil] i el que després es veu al camp".

I és que potser el normal és el que s'està veient els últims dies. Potser el futbol és això, en el fons. Dos equips -no només un- que intenten jugar a una mateixa cosa i que se'n surten millor o pitjor. Potser fins i tot el Barça més marcià de la història havia de trepitjar terra ferma algun dia. Potser és ara el moment de ser humans. O potser encara no.

stats