El 10+1, la fórmula de l’equilibri

Periodista I EntrenadoraUna Lliga demana perspectiva. La d’enguany ens obliga a tornar a l’estiu per valorar l’èxit, recordant el cataclisme de veure marxar Neymar per la porta del darrere i de quedar sense opcions de disputar la Supercopa d’Espanya al Madrid. A mitjans d’agost, l’any de Valverde semblava que seria una travessia del desert. Àrida, desanimada. Però el tècnic va fer servir els dos episodis per radiografiar el panorama, omplir de capes l’equip i seguir amb l’aventura. Una Lliga imbatut és una Lliga sòbria, segura i hauria de ser convincent. Només la taca de Roma a la Champions esquitxa l’itinerari del Barça de Valverde, que ha tingut aquests punts de pas.

Un 4-4-2 més pur

Sense Neymar, s’ha trobat fermesa amb un migcampista més

Amb Luis Enrique, la convivència amb Messi va obligar a revisar la consistència del 4-3-3 per mutar-lo a un 4-4-2 quan l’equip perdia la pilota. Amb l’asturià havia de ser el brasiler qui reculava per formar l’estructura defensiva desitjada, una disciplina que no sempre durava 90 minuts. Valverde ja ha funcionat des d’un 4-4-2 més fet, sense reclamar un viatge de tornada a un dels cracs i apostant per un migcampista extra (la peça extra del deu de gala) que configurés dues línies compactes de quatre.

El Barça ha mirat de créixer des de la prudència, des del realisme més cru, assumint que el domini cada cop li dura menys i que cal preparar-se per al patiment, per a les fases sense pilota. I aquí Valverde ha tingut clar que havia de revisar el reequilibri al 4-4-2, que amb Neymar deixava el cor del mig del camp en mans de Busquets i Iniesta, un passadís central massa dèbil per a l’equip. El tècnic ha buscat un altre doble pivot. Quan la solució de Paulinho, que va dotar d’autoestima l’equip per pressionar en camp contrari i omplir l’àrea amb embranzides verticals, va destapar dificultats en la construcció, es va repensar el rol de Rakitic. Des del desembre, el croat ha sigut el millor aliat de Busquets per garantir l’equilibri de l’equip.

Pressió i vigilàncies

L’equip ha pressionat bé i ha controlat els contraatacs

El final de curs ha diluït la sensació de solidesa que el Barça ha anat transmetent. La crítica ha tingut més a veure amb la falta de fluïdesa en atac que de rigor en defensa, tot i que alguns episodis recents contra el Celta, el València i el Sevilla han posat en dubte la fermesa en camp propi de l’equip. De fet, el Barça de Valverde ha preferit viure sempre que ha pogut en camp contrari. Ho ha intentat a partir d’una pressió alta, però on ha sigut més agressiu ha sigut en la recuperació després de pèrdua. Sempre ha estat en alerta. El canvi de xip ha sigut àgil i la coordinació de les vigilàncies ha evitat que els rivals fessin mal a la carrera amb els centrals exposats. Grans actuacions a Mestalla i Vila-real van anar retornant la seguretat. Saber que, quan l’engranatge fallava, Ter Stegen parava va acabar d’embalar l’equip.

La mentalitat del 60’+30’

La calma de Valverde ha ajudat a gestionar els partits des del desgast

No és casualitat que els dos quarts amb més gols del Barça siguin els que van del minut 60 al 90. Valverde ha explicat sovint que ni té pressa per fer els canvis ni vol precipitar el moment en què destapa el partit. El tècnic ha preferit optar per l’ordre a l’hora inicial (per això les titularitats de Paulinho i André) i ha gastat el cartutx vertical sobre la marxa. Mai ha volgut un escenari trencat i desbocat per arrencar, però ha tingut la intuïció de modificar les peces decisives per canviar el caràcter del duel quan convenia. Aleix Vidal, Alcácer, Denis i, a la segona volta, Coutinho i Dembélé han jugat el seu paper com a agitadors quan ha tocat posar-se a córrer. El Barça de Valverde ha anat de menys a més.

Carril per a Jordi Alba

L’absència d’un extrem fa volar el lateral, rellançat per Iniesta i Messi

La baixa de Neymar ha reobert durant el curs una societat letal: el tàndem Messi-Alba. Sense la presència d’un extrem tan protagonista, el lateral s’ha alliberat per pujar la banda i repartir assistències. La seva complicitat amb Messi ha sigut la sort d’un Barça que ha viscut cinc mesos sense més elements de desequilibri que el que generaven tots dos amb Iniesta a l’esquerra. Els problemes per desbordar per la dreta, amb Deulofeu primer i amb el migcampista reconvertit després, han deixat sense solucions l’equip quan no era fàcil trobar Messi i Suárez pel carril central. Ha faltat rodatge amb Coutinho i Dembélé per resoldre l’equació i no deixar tan sol Sergi Roberto. Enriquir la fase ofensiva quedarà com l’assignatura pendent del segon Barça de Valverde.