Convidar al risc i cavalcar a l'àrea

Ha arribat el dia. Els dos candidats més forts de la Lliga es veuen les cares avui al Calderón amb l'últim precedent de la pretemporada. Quatre mesos de competició han omplert de matisos les propostes futbolístiques de Simeone i Martino, tot i que s'espera un guió de partit similar al de la Supercopa d'Espanya de l'agost: l'Atlètic de Madrid serà agressiu sense pilota però pressionarà poc. Optarà per replegar-se i deixar que el Barça s'arrisqui durant la circulació de la pilota, que li permetrà fer fins a tres quarts de camp amb relativa comoditat. De seguida que la recuperin -plantaran diversos paranys per intentar fer-ho sovint-, els matalassers saltaran al contraatac ferotgement, com ja van demostrar amb el gol de Villa a l'estiu. El seu pla: provocar l'errada i cavalcar buscant dels espais i l'àrea. Són uns mestres d'aquesta estratègia, potser l'equip més hàbil en això ara mateix. Res de nou per al Barça.

Organització i disciplina

Construït sobre un 4-4-2 molt dinàmic, l'Atlètic de Madrid es mou amb una idea ben clara: màxima intensitat en cada acció, ja sigui ofensiva o defensiva. L'esforç sense pilota és impressionant i constant, i Simeone intenta alliberar els seus homes a base d'organització, per mirar d'estalviar-los alguna carrera. Cada espai del camp està controlat, cada parcel·la té els seus homes responsables de defensar-la. La prioritat és protegir la frontal de l'àrea i no deixar mai abandonats els centrals.

La disciplina és màxima i l'equip tanca files davant Courtois, que domina especialment els xuts llunyans i les centrades. Aquest no hauria de ser l'estil d'atac del Barça, que més aviat intentarà trobar combinacions interiors per entrar amb pilota controlada. De fet, per això Simeone ja va modificar el seu esquema a la Supercopa per poblar el mig del camp amb un 4-5-1, i per encerclar Messi entre, com a mínim, cinc jugadors. Qui interpreta millor aquest bosc de defensors és Iniesta (i també Cesc), que es mou en espais profunds amb prou clarividència per associar-se amb Messi en pocs metres i finalitzar les jugades.

Diego Costa a la dreta?

L'estratègia de l'Atlètic de Madrid implicava que Diego Costa no ocupés la punta d'atac (ho va fer Villa), sinó que es mogués pel carril dret. El davanter era un migcampista més sense pilota, encarregat de tapar els passadissos que Jordi Alba intentava aprofitar quan pujava a l'atac, tot i que també va aparellar-se amb Busquets per incomodar-lo en la recepció a camp propi. Els matalassers van sobreviure defensivament i van saber treure-li profit en clau ofensiva: Diego Costa era una sortida aèria a l'esquena d'Alba i, a més, un factor sorpresa quan s'incrustava per dins com a segon davanter a la caça de les passades llargues dels centrals (la principal sortida madrilenya). L'aposta podria repetir-se, tot i que les últimes bones actuacions de Raúl García podrien obrir-li la porta de la titularitat per reubicar Diego Costa en punta en lloc de Villa o Adrián.

Perquè l'engranatge local funcioni, és essencial Gabi. Ell és qui lidera la pressió i equilibra la basculació de la poderosa línia de migcampistes matalassers. És qui intueix millor la interceptació de passades rivals i qui millor gestiona la transició defensa-atac. La seva primera assistència, exterior per activar Arda Turan o Koke, o profunda al doble moviment dels puntes (l'un va a rebre i l'altre trenca), és decisiva per donar sentit al pla de Simeone.

El pes dels extrems

Tot i que per dins és on l'Atlètic sembla més sòlid, serà per dins per on el Barça trobarà més bones ocasions de gol. Però necessitarà passar prèviament per fora i animar els extrems al duel amb els laterals, als quals Simeone s'atreveix a deixar en situacions d'un contra un. La incorporació dels laterals i el triangle amb l'interior serà essencial per fer patir un Atlètic que mossegarà per córrer.