Cinc derrotes comptades

En un any amb poques ensopegades, impacta veure la contundència de cada mal resultat culer

“No és normal que encaixem cinc gols; hem sigut sòlids durant tot l’any”. Ernesto Valverde no sabia explicar el 5-4 de diumenge al Ciutat de València, però, alhora, sí que volia deixar clar que el partit estava ple de “circumstàncies estranyes” i que un dia no podia tacar la temporada. La Lliga no serà “increïble” en el sentit de quedar immaculada, però seguirà sent sòbria i fiable. Com ho ha sigut -gairebé- sempre aquest Barça.

Però aquesta veritat no impedeix que l’equip hagi caigut amb contundència en quatre de les cinc derrotes que ha patit. Les ensopegades són comptades i puntuals, sí, però són dures. Tres cops ha encaixat més de 3 gols i tres més s’ha quedat sense marcar-ne cap. Simptomàtic per a qui ha sigut el menys golejat i el màxim golejador durant mesos.

La manera com el barcelonisme s’ho mirava diumenge, en calent, apuntava exclusivament a l’actitud dels futbolistes, però el coratge amb què la plantilla es va revoltar, primer davant del 2-0 i després del 5-1, discuteix la teoria. En tot cas, el que va fer caure el Barça contra el Llevant va ser una qüestió de tensió competitiva. D’ordre i d’atenció. I no són sinònims ni eufemismes d’actitud. “Ha sigut la falta de ser al lloc, la falta d’organització”, deia Andrés Iniesta en acabar. Després d’un any exigent, el vestidor s’ha descomprimit amb la rua i el comiat del manxec, i ha rebaixat les prioritats. La victòria continuada genera aquella sensació d’invencibilitat que amaga els perills fins que són inevitables. La no derrota per sistema construeix un fals poder que esborra les dificultats del procés i es queda, només, amb la resolució de les coses. Amb el resultat. La de diumenge era la mateixa sensació que després de caure a Roma, amb un 3-0 que neix de la lectura equivocada del 4-1 del Camp Nou. L’error sempre és creure’s que guanyar vol dir que s’ha fet tot bé.

És el contrari del que va passar en les dues primeres derrotes del curs, que van ser ben llegides pel vestidor. “Perdre també va bé”, deia Gerard Piqué a la zona mixta del Bernabéu, on fins i tot va admetre que el Madrid havia sigut superior a la Supercopa d’Espanya. Aquell va ser l’avís que va aclarir a Valverde on s’havien de posar les alertes. Després es va iniciar una inèrcia guanyadora -“El que ens interessa és anar guanyant, començar bé la Lliga i rearmar-nos”, va dir el tècnic aquell 18 d’agost- que va anar amagant, a còpia d’empats esforçats i victòries ajustades, el debat que ara es reobre. ¿Però, en un any eminentment guanyador, què explica cada derrota del Barça?

L’eufòria del Llevant i la desatenció del Barça

Calia remuntar-se a fa quinze anys, en un partit a Màlaga, per trobar l’últim cop que el Barça encaixava cinc gols. La dada contextualiza la gravetat del resultat, per molt que es pugui suavitzar per les circumstàncies especials que emmarcaven el partit (Lliga resolta, penúltima jornada, any de Mundial, rotacions en defensa, absència de Messi, etc). Les explicacions que va donar Valverde desafiaven la lògica del manual blaugrana, que no sempre ha donat valor a l’esforç defensiu per sostenir el talent ofensiu. “Si volem dominar els rivals, hem de controlar els seus contraatacs; si no, és complicat”, argumentava el tècnic. Va parlar de vigilàncies i de gestionar bé els atacs en camp contrari, per instal·lar-s’hi bé. Està en mans del tècnic que aquesta derrota reposicioni les bases del seu segon projecte.

“No ens hem sentit mai còmodes” a Roma

“Ells han sigut molt forts, molt agressius en la pressió. Han impedit que juguéssim com estem acostumats a fer, i la veritat és que no ens hem sentit mai còmodes en el partit”. Les paraules de Valverde després del 3-0 a Roma intentaven justificar futbolísticament una desfeta dolorosíssima per al barcelonisme. Implicava el KO a la Champions, quan ja tothom estava triant el millor rival per a semifinals després d’un 4-1 enganyós al Camp Nou.

La compareixença va deixar més pistes de com gestiona el tècnic els partits i com pensa a la banqueta. Se li va retreure que no reaccionés, o que ho fes tard. “A mesura que avança el partit esperes que, amb l’equip que tenim i amb els riscos que assumeix el rival, en tinguis una [ocasió] i el partit canviï”, va respondre. La seva gestió prudent i tranquil·la, aquí, el va perjudicar.

Un derbi concedit amb marge per a la tornada

A posteriori, sembla que el calendari estava deixant petits avisos del que passaria a la primavera, sobretot, en les primeres setmanes del 2018, quan s’entrava de ple en l’hivern i la Copa del Rei agafava protagonisme. L’anada a Balaídos, amb suplents, és el primer dels partits que s’aniran salvant sense brillantor i, fins i tot, amb molta dosi de patiment: Reial Societat, Alabès, València, Eibar, Getafe, Chelsea. En aquest procés es troba la més petita de les cinc derrotes del curs: l’1-0 a l’RCDE Stadium. Era un partit d’anada, alguns titulars seien a la banqueta i l’eliminatòria es va poder resoldre còmodament a la tornada al Camp Nou. Però, vista amb perspectiva, aquella lleu concessió va enviar un missatge equivocat: el grup percebia que, quan s’activava, podia tombar qualsevol rival i capgirar qualsevol resultat.

La superioritat d’un Madrid animat a l’agost

El 2-0 del Reial Madrid a la tornada de la Supercopa d’Espanya s’ha de lligar amb l’1-3 que l’equip arrossegava de l’anada al Camp Nou i que el va obligar a prendre molts riscos al Bernabéu. Valverde va improvisar una defensa de tres que, vist el rendiment, va descartar per al futur. “Ells potser han tingut un punt d’energia més que nosaltres”, exposava el tècnic, que va excusar-se en “les coses” que havien “passat a l’estiu” i que havien “afectat l’equilibri i el desequilibri” de l’equip. “Hem de treballar per trobar un altre equilibri”. Aquesta frase, llegida ara, és vital per entendre com es va reconstruir l’equip des del clàssic. Entrenador de dinàmiques, va donar una altra recepta per sortir del mal moment de l’agost: “Ens interessa anar guanyant, començar bé la Lliga i rearmar-nos”. Guanyant des de llavors, el Barça es va fer fort.

Valverde topa amb la bravesa dels clàssics

En l’estrena oficial, el Barça va topar amb l’ànima rematadora del Madrid i va perdre el primer dels dos clàssics de la Supercopa d’Espanya. Va ser un cop de realitat per a Valverde, que va viure en directe el poder blanc a l’espai. “Hem estat bé en molts moments, però el perill venia en els seus contraatacs. El risc era que ens incorporéssim massa a l’atac i ells ens poguessin sorprendre, perquè són bons a l’espai”, va dir llavors.

D’aquest punt de por se’n va derivar, després, una trama de vigilàncies que va donar consistència a l’equip en altres partits clau del curs: al Wanda, a Mestalla, a l’estadi de la Ceràmica o al mateix Bernabéu en Lliga. Aquell partit també va anar servint per acceptar que, sense Neymar, l’equip havia perdut un atacant i necessitava guanyar un protector més.

Etiquetes