Doblar Iniesta per tenir el de dins i el de fora
Contra el Madrid, ahir, el Barça va llençar 58 minuts. Són els que va trigar Jordi Roura a trobar el canvi que havia de fer l'atac blaugrana més natural. Va entrar Villa per Cesc i això va permetre estabilitzar la posició d'Iniesta, que havia anat compartint amb el d'Arenys la posició d'extrem i d'interior. Hauria pogut ser la combinació perfecta, vista la dinàmica del xoc, però va acabar sent un recurs que va arribar tard. Molt tard. Quan el partit ja estava sentenciat amb el 0-2. Quan el Madrid ja jugava de gust contra un Barça desfigurat, desfet, deprimit, histèric.
Com si la polèmica amb Undiano Mallenco li hagués desviat l'atenció del joc, el Barça va sortir excessivament encès, decidit a igualar el Madrid en intensitat i passió. I amb les revolucions altes, el sistema posicional del Barça perd sentit i es converteix en un caos il·lògic, poc productiu. Quan convenia, cada caiguda i cada possible falta era una obra de teatre per fingir que era més del que era i, quan no convenia, s'amagava rere una discreta mirada a terra. El Barça es va perdre en aquest joc que no sap jugar i va convertir-se en un equip vulgar i gris.
El penal tapa una bona sortida
Tot i així, la sortida del Barça prometia. L'equip va fer el que semblava més interessant: intimidar el Madrid amb passades llargues a l'espai, amb molta mobilitat en la parcel·la ofensiva, per frenar l'habitual ímpetu blanc en el primer quart d'hora de joc al Camp Nou. Pedro va buscar la seva ruptura habitual i Cesc, per dins, compensava el moviment interior d'Iniesta, inicialment situat a la banda esquerra. Els laterals, molt profunds, buscaven ocupar els espais i estirar el Reial Madrid cap enrere per alleugerir la seva pressió sobre els centrals. El Barça buscava sortir jugant per dins o explotar la temptadora esquena que oferien els de Mourinho.
Tot anava bé fins que Gerard Piqué va caure a la trampa de Cristiano Ronaldo al minut 13. El central va deixar-se enganyar amb una finta del portuguès per posar el peu i donar-li la coartada perfecta per fer-lo caure dins l'àrea. El penal va donar al Madrid l'escenari de partit ideal, el gol que li assegurava la pròrroga i accelerava les revolucions d'un Barça que, inexplicablement, va sortir del partit i va començar a precipitar-se. La permuta entre Cesc i Iniesta va començar a fer-se sense criteri i el d'Arenys, marginat a la banda, aportava poca cosa o res a l'atac blaugrana. El seu moviment vertical era estèril i, amb ell, Jordi Alba no trobava la pausa que requeria el seu desmarcatge. A Iniesta, el més fi de tots, se li girava doble feina: el Barça necessitava el seu desequilibri per dins i per fora. Però només el podia trobar en un lloc o l'altre. Per la banda dreta, el Barça va poder trobar una sortida més natural amb Pedro i Alves. El canari es movia en diagonal, arrossegant Coentrão per habilitar l'entrada d'un gran Alves. Però el Barça no va saber treure'n prou profit i va obsessionar-se a explotar el seu joc interior, una zona que el Madrid va saber controlar bé amb Xabi Alonso i Khedira, beneficiats pel fluix rendiment de Cesc i Xavi.
Quan Roura va moure les peces, ja estava tot resolt. L'amplitud i la profunditat que podia donar Villa van quedar eclipsada entre centrals, perquè el Barça ja no hi anava i el Madrid, amb el pit inflat, es veia capaç de tot. Tello i Thiago, canvis psicològics, van acabar donant la cara en els minuts desagradables.
