Procedent de l’Eibartarrak, l’any 2002 va ser un dels reforços de l’Athletic Club -que havia absorbit l’estructura del Leioa EFT- en la seva estrena a l’elit del futbol femení espanyol. Va guanyar tres lligues seguides, i el 2006/07, una quarta. Era l’última del conjunt basc, fins que diumenge va retrobar-se amb l’èxit gràcies a una derrota del Barça. Han passat una setmana de celebracions que culminaran amb l’última jornada del campionat a Tenerife.

Per fi l’Athletic torna a ser campió. És aquesta la sensació que teniu?

Estem molt contentes. Hem hagut d’esperar nou anys per tornar a guanyar, en teníem moltes ganes, portàvem un parell de temporades quedant-nos a les portes, amb l’últim partit a San Mamés o la final de Copa perduda. Ja tocava.

Quina importància han tingut aquests records, en aquesta lliga?

A mesura que el Barça ens anava retallant punts, ens han tornat a venir les imatges i els fantasmes d’altres anys. “No pot tornar a passar”, ens dèiem. No podíem tornar a quedar-nos a les portes i, afortunadament, aquest any sí que hem pogut amb aquesta pressió.

I per què aquest any sí?

Tenim un grup humà que és l’hòstia de bo, el vestidor està molt unit, l’ambient és excel·lent. No ha sigut una lliga fàcil, hem hagut de saltar molts obstacles perquè hem tingut moltes lesions. La gent jove ha hagut de donar la cara i ho ha fet.

Aquesta temporada has hagut d’assumir un rol una mica nou per a tu, més de revulsiu. Com ho has viscut?

Estic acostumada a jugar els partits decisius i ja fa dos anys que les lesions m’han tingut fora dels terrenys de joc més del que m’agradaria. M’ha costat una mica més entrar i he hagut de jugar un altre paper. Però l’equip ha estat molt bé, has d’acceptar aquesta situació i intentar aportar el que pots. I aquesta també ha sigut la clau, que les de fora hem sumat sempre.

¿Això ve de sèrie amb l’Athletic o té a veure amb la gestió de Joseba Aguirre?

Cada jugadora de l’Athletic té molt clar què significa la samarreta que porta i el patiment que reclama. Sempre hi havia hagut un bon grup, però aquest nou equip tècnic ha acabat de trobar el punt. Ha treballat amb serietat quan tocava, però ha sabut donar màniga ampla en els moments més tranquils. I això també es necessita al llarg d’una temporada. És un entrenador molt pròxim, que s’interessa i sempre està disposat a parlar amb la jugadora. No es tracta només d’entrenar i ja està, sinó de crear un vincle fort. Sumar aquesta relació personal a la feina diària és essencial, i quan el Barça ha encadenat tots aquests partits sense perdre, la seva gestió emocional i psicològica ens ha ajudat a no fer cas als fantasmes de poder-la tornar a espifiar en l’últim moment.

La carambola ha acabat sortint bé. Us estalvieu anar a Tenerife jugant-vos la vida i fins i tot heu tingut temps per celebrar el títol.

Ens vam ajuntar a Lezama per veure el Barça-Atlètic. No sabíem què podria passar i va acabar sent un dia llarg i especial, una celebració diferent, no la de després de guanyar un partit. Jo he tingut la sort d’haver viscut altres celebracions, sobretot els primers anys, i em venia molt de gust que les noves jugadores visquessin de prop una cosa semblant.

L’Athletic d’aquella època intimidava.

Sí, però aquelles lligues també van costar molt. Sempre hi ha hagut grans equips. Però teníem aquest extra, aquella energia, aquell sentiment que al final marcava la diferència. Abans teníem un joc més directe, tot era una pilota llarga a banda, una centrada meva o de la Iraia i que l’Eba, l’Itzi o la Nerea rematessin. Ara combinem més, tenim altres jugadores.

Aquest procés també t’ha fet adaptar a tu. Extrem, lateral. On et veus ara?

La meva posició és sobretot la d’extrem esquerre, per buscar l’un contra un, però passar a fer de lateral va ser una mena d’aprenentatge. Va fer que em responsabilitzés més en defensa, em va anar bé, perquè m’havia acomodat.

I ara què? Encara has de renovar.

Aquest títol em dóna moltes forces per continuar i seria fantàstic tornar a vestir la samarreta de l’Athletic per Europa. El club encara no ha parlat amb nosaltres, però jo tinc ganes de continuar. De vegades es pensa que el millor moment per deixar-ho és quan s’ha guanyat, però a mi em val més la il·lusió.

350 partits, més de 100 gols. Cinc lligues. Et falta la Copa.

Vam fer broma al vestidor quan vam fitxar la Vane (Gimbert), que és la reina de les Copes. Vam dir, aquest any sí. Ho tenim pendent, anirem a totes.