Encaixar al Madrid

BarcelonaControl. Control. Control. No és fàcil conviure amb aquesta obsessió aplicada al món del futbol, potser el joc més imprevisible de tots. Quan aquesta mateixa ambició et porta a la banqueta del Santiago Bernabéu, sembla fins i tot més inabastable i, per tant, més frustrant intentar fer passar pel filtre de la lògica i la mecanització l’inquiet i caòtic onze contra onze. Però Rafa Benítez, metòdic i estudiós, estrateg i exigent, fa anys que desplega aquest model en l’elit, un model que ha seduït Florentino Pérez perquè el màxim mandatari blanc hagi dipositat en el madrileny la seva confiança per al curs 2015-2016. El Reial Madrid de l’any que ve serà “tàctic, intens, molt físic i molt col·lectiu”, alerta l’entrenador i professor Pep Segura, que va conviure amb el tècnic en la seva etapa a Liverpool (2004-2010). O, com deia el mateix Florentino en la presentació: el Madrid de Benítez respirarà “futbol, professionalitat, esforç i madridisme”.

El seu mètode

No és l’únic que visualitza un Madrid més competitiu, si més no, des del vessant analític. “És un entrenador molt ordenat, molt tàctic, que dedica molt de temps a polir el seu equip, i a destapar els forats del rival”, recorda Toni Velamazán, que fa més de quinze anys va conèixer la versió més inexperta de Benítez a Primera Divisió, quan liderava l’etapa a Extremadura (1997-1999). “Amb nosaltres treballava sobretot l’estructura defensiva, era la prioritat, però perquè no teníem més remei que fer-ho per intentar mantenir la categoria”. El conjunt extremeny, malgrat que és l’equip menys golejat dels últims set, amb 53 gols rebuts, va acabar el campionat amb 39 punts, un menys que l’Alabès, que tancava amb 40 la zona de permanència.

Ha passat molt de temps des de llavors, però avui Benítez encara conserva el gust per construir els seus equips a partir de l’ordre defensiu. A Nàpols, l’últim club on ha treballat, la seva plantilla en destaca el gust pels detalls, sobretot de l’espera de l’equip sense pilota. “Vol que cada jugador sàpiga què ha de fer en qualsevol situació o moment del partit -diu un dels seus futbolistes-. A partir d’una gran defensa, aspira a atacar molt i atacar ràpid. I, si no es pot, que com a mínim sàpiga trobar el moment just i mantingui el control”.

A València, on se’l rep com un heroi -va rebre fins i tot la insígnia d’or del club l’any 2011-, també el recorden com un home “molt tàctic i malalt de la feina”, com apunta Carlos Bosch, redactor en cap del diari esportiu Superdeporte. “Era capaç d’aturar 200 vegades un exercici fins que el jugador corregís la seva posició i executés un moviment com ell volia. S’hi dedica tant com faci falta per fer perfecte el seu equip. El vol mecànic”.

Trencar el mite de defensiu

Aquesta rigidesa tàctica ha fet que al voltant de la figura de Benítez s’hagi estès la sensació que és, per damunt de qualsevol altra cosa, un entrenador reactiu. Però Segura demana matisar-ho: “Té fama de defensiu, però no és del tot certa. Els seus equips sovint són dels més golejadors”. No ho són de manera regular, però, per exemple, el seu Nàpols va ser dels més efectius de l’Europa League, amb 26 gols en 14 partits, i el tercer màxim anotador de la Serie A, amb 70 gols, dos menys que la Juve i un menys que el Lazio. A més, el 71% dels seus gols els va fer en atac organitzat (la dada més alta de la lliga). L’any anterior, també s’havia quedat per darrere dels torinesos, amb 77 gols. A Anglaterra també va fer campanyes atractives, com quan el seu Liverpool va ser el màxim golejador de la Premier el curs 2008-2009 amb 77 gols, més que el United i el Chelsea (68), o en l’única temporada als blues, el 2012, quan va acabar amb 75 gols. El seu segon València campió de Lliga, l’any 2003, va dominar el campionat i es va quedar a un sol gol del Madrid (71), que aquell any va ser quart. “El que passa és que busca un futbol controlat, endreçat tàcticament, ordenat. Per això estudia tant el rival”, insisteix Segura.

Això també és el que agrada d’ell al club blanc. “Fa del mètode la seva principal eina de treball, orientada al màxim rendiment dels jugadors, a la preparació dels partits i a la capacitat per canviar-los”, presumia Florentino Pérez en la presentació. El mateix Benítez, en la biografia que es pot llegir a la seva cuidada pàgina web, no amaga que és un amant del càlcul. De petit, quan no corria pels carrers improvisant partits de futbol amb els amics, passava hores jugant a l’Stratego -joc d’estratègia militar- o a escacs. La influència d’aquesta formació es palpa en el seu dia a dia, no tan sols en el treball d’accions a pilota aturada. Però aquest aspecte també és decisiu en el seu pla de treball. Dos dies abans del partit ja passa imatges de les accions que executa l’equip rival.

Rígid però dialogant

“És molt estricte. Ho vol tenir tot sota control i és molt meticulós”, afirmen des del vestidor italià, on destaquen que, encara que de vegades dissimuli, s’acaba assabentant de tot. “No li passa res per alt”, asseguren. Amb més exigència que duresa, amb més serietat que crits. Benítez limita el grup des del diàleg, des de la capacitat de crear un clima col·laboratiu i de màxim compromís. “Gestiona molt bé els egos, busca que els cracs estiguin ben considerats al vestidor però sempre que s’impliquin en el treball col·lectiu. Té personalitat”, descriu Segura, que reconeix que Benítez acaba influint en el futbolista “per pesat”. “Transmet les idees tantes vegades com faci falta, fins a convèncer el jugador”. Velamazán, que tenia 21 anys quan l’entrenava Benítez, recorda l’etapa extremenya com una de gran aprenentatge: “Em va ensenyar molt. És d’aquells entrenadors que et demanen si tens dubtes i te’ls resolen personalment”. Les xerrades individuals són habituals i també busca feedback en els entrenaments, amb preguntes constants al grup.

Dominar la premsa

Aquesta capacitat de seduir el jugador en la distància curta és, també, el mètode que seguia amb la premsa a València, com explica Bosch. “Era molt de parlaramb nosaltres. Es preocupava de donar-nos sempre la seva versió abans que el missatge s’escampés en una direcció que no interessava al grup, i mai se li va descontrolar. Fins i tot dirigia el discurs del vestidor”. Era una època d’entrenaments a porta oberta, de més diàleg amb la premsa. “Mantenia tracte personal amb alguns periodistes. Sempre ha volgut influir en el que arribava a la gent, sabia que a Mestalla a la mínima es crea un incendi”.

Deu anys després, el retorn al ritme mediàtic espanyol l’obligarà a revisar la seva agenda si vol repetir l’estratègia a Madrid. Bosch, que defineix Benítez com una persona “molt llesta, ambiciosa i egoista, capaç de tot per arribar on vol”, creu que se’n sortirà. “Ni amb el grup ni amb l’entorn li tremolarà el pols. Mana molt i vol que quedi clar qui mana”, amplia el periodista valencià. L’entitat blanca, a més, no li és nova, encara que hagin passat vint anys des de la seva etapa al futbol base i a l’ombra de Vicente del Bosque, de qui va ser segon abans de fer el salt al Valladolid.

Un Madrid amb moltes cares

El seu nou espai de treball serà Valdebebas. Allà on ha treballat, se l’ha pogut veure gairebé 24 hores a la ciutat esportiva. “Sempre que l’anava a veure, era al seu despatx amb algun vídeo revisant alguna cosa”, destaca Segura, admirat de la seva capacitat d’estudi. En aquest sentit, el professor s’imagina una dualitat amb el Barça “molt rica tàcticament”. “El Madrid serà un enemic amb moltes cares. Benítez és d’estructurar-se a partir del contrari, s’adapta tàcticament en funció del rival, del resultat, del moment. Serà directe quan convingui, farà rotacions, mourà l’equip”, afegeix.

I es farà fort a casa, com ja va fer a Anfield, on va entendre l’atmosfera que unia equip i afició. “Ningú millor que tu coneix l’exigència del Bernabéu, i pot respondre-hi amb més exigència”, declarava Florentino. La nova era madridista pertany a Benítez, l’home que vol encaixar-ho tot al seu control.