Misc 19/09/2013

Esclaus del debat de ser esclaus del tiqui-taca

El descans sacseja un Barça que arrenca censurat i tens i acaba golejant l'Ajax

i
Natalia Arroyo
2 min

Són dies de debatre sobre l'estil del Barça. D'intentar rescatar-lo del calaix on, amb els anys i els èxits, ha anat agafant pols per mirar de recuperar la seva versió més pura i verge. Una versió que potser ja no existeix. Se n'ha parlat tant, de l'estil, que s'ha desfigurat, s'ha embrutat, s'ha confós. La versió resumida que s'ha acceptat com a bona és dominar el rival amb rondos curts, combinacions a un toc des del darrere i golejades plàcides. I amb Valdés mirant-s'ho tot tranquil·lament a 80 metres.

Parlar de verticalitat és prostituir l'estil. Fer una diagonal llarga sembla un sacrilegi. Separar les línies i contraatacar és anar contra l'essència, és trepitjar l'escut. Sobretot si els tres punts se sumen amb possessions de només un 60%.

Ahir el Barça va jugar, durant el primer temps, ple de complexos. Amb por a trair-se. Sense analitzar el partit que li proposava l'Ajax i jugant pendent de seguir el camí traçat fa anys. Va ensenyar algunes de les noves coses que demana Martino, però se les va censurar sovint. El Barça va ser esclau d'haver dit que era esclau del tiqui-taca i va necessitar la sacsejada de Martino al descans per alliberar-se.

Espais per córrer

L'Ajax, com fa anys que fa a la Champions, va sortir amb l'alegria que el defineix i va plantar la línia defensiva força amunt. No es va tancar, va pressionar la sortida de pilota blaugrana i va voler iniciar el joc amb paciència des del darrere. Defensivament, el Barça, sobretot ben entrada la mitja hora, li va acceptar la proposta i va deixar-lo fer des de l'ordre posicional, esperant que l'atreviment holandès li obrís espais per atacar millor.

Els problemes del Barça van venir durant la construcció. Els de Martino van voler arrencar la jugada sempre des dels centrals però ho van fer amb poca fluïdesa, pels pocs espais que li concedia l'organització defensiva de l'Ajax i per la falta de mobilitat dels homes de dalt. Cesc i Iniesta, sense opció de rebre per darrere dels pivots, oferien línies interiors massa pròximes. Quan sortia Mascherano en conducció, Alexis i Alves activaven una permuta que donava dues opcions llargues. Quan ho feia Piqué, l'oxigen era Neymar en amplitud o Messi per dins.

Però la por a jugar llarg, estirar-se i ser criticats va condicionar la visió de joc del Barça, que no va aprofitar els espais que tenia i va avorrir durant el primer temps. Al segon, menys obsessionat, va deixar-se anar per guanyar profunditat. Va córrer si tocava. Va jugar segur. Va triar millor. Adaptant l'estil. Sigui el que sigui.

stats