Esquivar el parany francès i renovar l’equilibri a temps
Periodista i entrenadoraJa s’havien enfrontat dos cops abans i els primers minuts del tercer PSG-Barça van servir per veure quines conclusions dels anteriors duels servien per al d’ahir al Parc dels Prínceps. I l’escenari va assemblar-se més al de París del setembre que al del desembre al Camp Nou, començant pel fet que els blaugranes no van repetir la fórmula de defensa de tres de fa quatre mesos a Barcelona.
Com havia passat a París, el PSG va voler provocar diverses inèrcies d’atac del Barça per obrir-se el camí al contraatac allà on el volia. Així, el 4-3-3 inicial dels francesos va adaptar-se a una mena de 4-4-2 amb Lavezzi incrustat a la zona dels migcampistes i Pastore lleugerament més avançat amb Cavani. L’argentí havia de vigilar igualment el sector dret, però ho havia de fer amb menys intensitat, gairebé convidant Montoya a pujar la banda. El lateral dret, com havia experimentat Alves en la fase de grups, va tenir tot el carril per a ell sol. Sobre un plantejament relativament contemplatiu, el PSG obria la porta al Barça per atacar-lo per allà. Intentava blindar una mica més la zona esquerra, on carregava més efectius.
La intenció parisenca era generar un forat a l’esquena de Messi, per aprofitar-lo amb les pujades per la banda de Maxwell i la profunditat des de dins de Matuidi, tenint en compte que Pastore desapareixia. Era el parany. En el millor dels casos, el Barça va poder defensar-ho amb un tres contra dos gràcies a Rakitic.
Aquesta era la intenció del PSG, però no la va poder imposar, perquè el Barça va evitar que li tombessin l’atac allà i va derivar-lo a la banda esquerra, on Messi va desafiar l’acumulació de jugadors del PSG per ajuntar-se amb Neymar i Suárez.
L’ordre ofensiu i la bona gestió del temps en les accions van permetre al Barça estar ben protegit en la transició (i generar el 0-1), on el PSG podia fer mal, amb Pastore intentant rebre entre línies per activar la verticalitat de Cavani. Però l’equip gairebé sempre tenia garantides una o dues peces en cobertura i un bon grapat de jugadors pròxims a la pilota en el moment de la pèrdua de pilota. L’equip no patia.
Però l’escenari va canviar en la segona meitat, amb el pas endavant del PSG, que va pressionar més a dalt. Buscava l’error del Sánchez Pizjuán, trencar el partit, obrir-lo. Però els centrals blaugranes van mantenir la serenor i van gestionar bé les passades per no rifar la pilota i sortir amb qualitat (la lesió d’Iniesta, que va forçar l’entrada de Xavi, també hi va ajudar). D’una bona sortida de pilota pel sector dret va arribar el gol de Suárez (tot i que va acabar sent una genialitat seva).
Laurent Blanc va arriscar amb Lucas Moura mantenint els tres atacants, i va començar a acumular atacs que exigien Ter Stegen. Luis Enrique va veure la necessitat de reforçar el mig del camp per recuperar l’equilibri, i va fer entrar Mathieu per Rakitic, movent al pivot a Mascherano per ajudar Busquets. L’estructura va donar una mica més de solidesa al Barça, sense tancar-li la porta als contraatacs que el PSG acceptava encaixar. Amb espais, on s’esperava que Neymar i Messi brillessin, però, va acabar sent Suárez el protagonista (i autor d’un sensacional 0-3). Un desviament involuntari de Mathieu en un xut de Van der Wiel va esquitxar un resultat fantàstic.
