Donar un cop d’ull als golejadors del Mundial hauria de dibuixar un perfil prou estàndard de davanter actual. I de fet ho fa, perquè ajuda a fer una radiografia dels nous contextos d’atac que es troben els equips. Res és nou d’ara, tot ve d’una erosió constant que han anat vivint els estils anteriors (i, sobretot, el consolidat 4-2-3-1 de l’últim cicle) i que, al Brasil, han derivat en un futbol més obert i vertical -que no directe necessàriament, però sí menys barroc en la construcció-. Un futbol que viu en la transició. I en aquest context d’espais perd presència la figura d’un 9 referencial que espera la seva ocasió i guanyen terreny els puntes dinàmics, els que apareixen i desapareixen.

El gol no és a l’àrea, el gol arriba. L’home amb més pes golejador de la majoria d’equips (hi ha excepcions, com França, Itàlia, Grècia o els EUA) acaba sent, a efectes pràctics, un mitjapunta a qui se li ofereixen alternatives al davant (especialment dos homes avançats) però que té llibertat i capacitat de remat. Es veu clarament a l’Argentina de Messi, amb Higuaín i el Kun o Lavezzi al davant, però també a la Colòmbia de James Rodríguez, a qui li obren camp Cuadrado, Jackson Martínez o Teófilo, o al Brasil, on Hulk i Fred són els gregaris d’un Neymar que es mou per darrere. També intenta estructurar-se així Holanda, malgrat que l’home-gol no sigui Sneijder i sí Robben i Van Persie. Té sentit que, en aquest context, fins i tot Alemanya aposti per un fals 9, amb Müller o Götze. Bèlgica, potser l’equip que millor ataca, conserva totes dues inèrcies però es decanta pel seu deliciós joc entre línies amb Hazard, De Bruyne, Mertens i Mirallas. Seguim a l’era del 10 que fa de 9.