Amaga l’energia darrere d’un somriure carismàtic i transmet un bon rotllo inspirador. Sona autèntic i positiu. El Jan Margarit té 20 anys i és una de les grans promeses del trail català. Però res en les seves paraules insinua pressió o pànic, perquè té molt clar que fa el que fa perquè li agrada, el motiva i l’omple. “I si arriba el dia que em cremo, faré una altra cosa”, relativitza. Ho fa amb tot, mirar-s’ho “amb filosofia”, amb una senzillesa i maduresa gens habitual en atletes tan joves.
Hi ha fet molt que, fa tres anys, deixés casa dels pares, a Matadepera, i anés a Font-romeu, a la Cerdanya francesa. Allà va trobar la conjunció perfecta per treure’s la carrera de ciències de l’activitat física i l’esport, conèixer un lloc nou i una nova llengua i obrir-se un camí professional en les curses de muntanya de la mà de Salomon. Convertir l’afició en feina li ha vingut inesperadament i s’ho pren com “una oportunitat molt bona”. Un privilegi que es va trobar de sobte.
“Havia provat la tira d’esports, sobretot el tenis i l’hoquei herba, on tenia els amics de l’institut. Però quan anàvem a fer físic, em vaig adonar que a mi m’agradava córrer i a ells no. M’hi vaig anar enganxant”. Va apuntar-se a la primera cursa del poble i després van anar caient curses i més curses fins a descobrir el món del trail. “Quan vaig començar no sabia que hi podria haver tot això”, confessa, mentre van passant corredors a l’inici de la carretera de les Aigües.
La moda de córrer no s’atura. Surt el nom de Kilian Jornet. “Hi haurà corredors que faran resultats magnífics, però ningú podrà ser mai com el Kilian. Ningú serà el primer, ja”, sentencia Margarit. I li atorga l’èxit d’haver convertit dos esports desconeguts, com les curses i l’esquí de muntanya, en populars. “Ens ha obert les portes a tots. Probablement jo també dec venir d’aquest boom”. La part negativa, indirecta, del fenomen Kilian és que s’hagi perdut el respecte a les distàncies i la perspectiva d’on té cadascú el límit. “Ara sembla que si no fas 80 quilòmetres ets un debutant”. I tot ha de tenir una progressió. “El millor és començar per les curses del poble i anar sumant”, recomana.
Margarit, de fet, s’està centrant en les curses curtes i verticals, més explosives, més divertides per a ell. “M’agraden molt, pots anar a foc des del principi i les pots entrenar a ritmes interessants”. Sap que li aportaran una experiència que acabarà ajudant-lo a les curses més llargues quan l’atreguin per competir. Però encara no ha arribat aquest dia i el matadeperenc té clar quines són les seves línies vermelles. “No m’agradaria ser un obsés de l’entrenament”. És conscient que, havent triat aquest camí, ha de renunciar a coses i mantenir clares les prioritats, però no sempre des del vessant esportiu. “Intento fer coses diferents i no només amb gent relacionada amb el trail”. Recorda que el primer any a Font-romeu va entrar en una dinàmica d’entrenar-se molt fins que una lesió va alertar-lo. Ara ha après a “escoltar el cos” i viu amb “tranquil·litat” un canvi de plans que li desfaci la programació. “Sempre acabo trobant un forat, perquè em va bé i em relaxa”. Però sense tensions.
Podria ser el perill d’una rutina que, ara a l’hivern, trenca amb l’esquí de fons i l’esquí de muntanya. “Em diverteix i m’ajuda a canviar el xip”, tot i que s’afanya a definir-se com un “corredor” que prioritza la temporada d’estiu. “En l’esquí de muntanya no sé baixar bé, no disputaré una cursa. I en fons em falta tècnica i si em poso a competir em passaran per tot arreu”. I això no ho pot tolerar, el Jan Margarit. “M’encanta competir i soc un picat”. Des de Salomon van aprofitar el filó per desafiar-lo a batre el tren cremallera de Núria en el descens fins a Queralbs, un dels reptes amb què les marques estan aprenent a mantenir motivats corredors tan inquiets i atractius per al públic.
Perquè hi ha públic, i cada cop més i més exigent. Però ell, mentre accepta el desafiament d’haver-se de mantenir entre els millors, recorda la importància de no perdre el focus. El seu focus. “Que no tot és competir”, diu, i afegeix que li agradaria viatjar i conèixer millor els llocs on va a córrer. Seran els deures de l’any que ve. La seva manera de mantenir viva la motivació.
