Publicitat
Publicitat

LLIGA DE CAMPIONS

Joc sense fils i poc encert en el descosit

Un Barça obert tria el camí més directe per trencar la debilitat defensiva d’un City tou

Partit descosit per entrar als quarts de la Champions. Sense prou roba, més enllà d’un marcador sempre favorable, per abrigar la coherència d’un Camp Nou a estones inquiet i a estones gaudint, sense saber si cridar en les curses dels tres de dalt o exigir l’entrada del cervell de Xavi per pausar el joc. Un partit amb molts fils desfets que van anar completant una mena de vestit ple de trossos, de pedaços, que lligava Messi, desbocat en el caos. Un partit que, en condicions normals, hauria pogut acabar en golejada clara dels blaugranes. L’actuació dèbil del City, sempre lluny de remuntar (fins i tot en l’empenta del segon temps i fallant un penal a un quart d’hora del final), obliga a aplaudir amb prudència la sòlida classificació del Barça.

El Barça tenia el canvi obligat de Busquets per Mathieu, que va portar Mascherano al mig del camp. Per part del City. Pellegrini va renunciar a un davanter (Dzeko) i va avançar la posició de Silva per encaixar un altre migcampista (Touré), en una mena de 4-4-1-1. Milner es va ubicar a la seva posició més habitual a la banda esquerra.

La intenció citizen era no ser tan vulnerables durant la circulació de pilota blaugrana, però els visitants van tornar a transmetre una complaença estranya, una falta de competitivitat defensiva desesperant. El City es va moure sempre a mig camí d’una pressió alta i un replegament intensiu, va deixar molts espais entre línies i va arribar tard al tall. Com a l’anada, Pellegrini tampoc va ajustar el pla defensiu del seu equip i els seus homes van ballar darrere el Barça, fins i tot sense que la d’ahir fos la millor exhibició blaugrana amb pilota (de fet, va ser un partit amb poques passades, 466). Tampoc li va caldre, perquè va trobar sempre camins nets i directes per progressar.

El Barça no es va entretenir a marejar el rival, com havia fet a Manchester en els primers 45 minuts, i va sortir més decidit a ser profund, a ser directe. A estirar el rival, conscient que aquesta era la trampa en què cauria un City amb tendència a trencar-se, per excés d’impulsivitat. Dos clars exemples d’aquesta intenció van ser els serveis de banda de Jordi Alba, que buscaven el cos i el joc d’esquena de Luis Suárez, i els refusos de l’equip, sense complicar-se i buscant una opció de sortida en carrera amb Neymar.

Tot plegat va fer que al partit li faltessin fils, especialment a la represa. Les jugades no van anar tan ben lligades com en la fase de domini a l’Etihad, però tampoc es van assemblar als moments d’atac del City. Tot i així, i encara que semblés contradictori en un escenari relativament poc continu, el Barça va estar còmode, sempre ben protegit pel marcador que portava de l’anada. Per si de cas, per respirar després d’algun ensurt visitant, va anar trobant ritme a través de les ocasions (i en va acumular moltes) però, sobretot, va anar gaudint i somrient a partir de les individualitats de Leo Messi, especialment fresc en la primera hora de partit. Si el partit es descosia, apareixia l’argentí per agafar els pedaços i ajuntar-los per construir alguna cosa. Ell és qui més es va beneficiar de la poca disciplina tàctica del seu rival i, com si fos un videojoc, va anar encadenant regats i conduccions per fer aixecar el públic del seient. Neymar, des de l’ombra, també es va afegir a la festa.

El ritme baix que havia provocat l’apatia inicial d’un City sense ganes de despullar-se abans d’hora van permetre al Barça bascular amb certa tranquil·litat, mirant-se l’adversari, organitzant-se defensivament sense gaires patiments quan no tenia pilota. Alguna errada feia desencaixar l’equip, però l’ensurt era mínim. Mascherano, atent a l’ajuda lateral, va alliberar Alves i Alba dels seus duels quan Nasri (Navas en la segona meitat) o Milner pujaven. Això va ajudar a fer que Agüero, ben tapat per Mathieu, no destaqués.

El Barça va viure de l’un contra un, del coratge entre centrals de Suárez, de la cavalcada de Neymar, defensat amb menys duresa per Sagna que per Zabaleta, dels túnels i retalls en sec de Messi. Dels tres de dalt. Un poder que fa temptador descosir el joc. I que ja intimida el bombo.

Històries de superació esportiva
PUBLICITAT
PUBLICITAT