L'Espanyol no despentina un Madrid tranquil
Un gol de Pepe dóna el triomf als blancs, que perdonen la golejada i retallen punts al Barça i l'Atlètic
Cornellà de LlobregatEls marcadors no parlen i sovint no descriuen les sensacions d'un partit. Són números. Freds, plans. Massa contundents de vegades, massa poc en d'altres. El 0-1 d'ahir a Cornellà-El Prat podria insinuar que l'Espanyol va poder derrotar el Madrid, que el va fer patir o el va tenir contra les cordes. Però a la pràctica, no el va saber despentinar. No el va inquietar en cap moment. Potser ho va fer, una mica, durant deu minuts. Però en tot moment planava la seguretat que l'empenta local trobaria resposta de seguida que el Madrid s'activés. Després de 45 minuts de certa mandra, els blancs -ahir de taronja- van despertar a la represa per resoldre un matx que no els va exigir gaire i que haurien pogut rematar si Cristiano o Bale haguessin estat més encertats dins l'àrea.
El solitari gol de cap de Pepe al minut 54 va servir per allargar la ratxa insegura d'un Espanyol amb més esperit que recursos, i perquè el Madrid torni a fer notar el seu alè darrere l'Atlètic i el Barça al capdavant de la classificació.
Va ser al començament quan l'Espanyol va fer veure que podia tutejar el Madrid. Torje, ràpid per la dreta, va guanyar el duel amb Marcelo per enviar el primer avís a Diego López, que finalment va posar-se sota pals malgrat el virus a l'estómac dels últims dies. Una tímida cavalcada de Benzema va ser l'única arribada d'un Madrid que encara va haver de patir en alguna acció d'estratègia de l'Espanyol. Però Raúl Rodríguez no va rematar bé un córner i Stuani tampoc una pilota solta després d'una falta. Era el minut 12 de partit. I pràcticament llavors va acabar-se la benzina ofensiva dels periquitos. Jhon Córdoba, decidit a exhibir la seva potència en carrera davant Sergio Ramos, va intentar empènyer l'equip endavant però va trobar-se sol. Massa sol, sense Sergio García. La gesta el va motivar i també el va fer triar malament, jugar-s'ho tot a la mateixa carta.
Poderós privilegi
La superioritat del Madrid va ser invisible. Era una manera de sospirar després d'alguna mala passada de l'Espanyol, d'algun refús tou. Era aixecar el cap i tenir la certesa que Bale, Cristiano o Benzema crearien el contraatac perfecte al primer desajust blanc-i-blau. Ben entrada la mitja part, l'equip d'Ancelotti va encadenar dues accions, amb un xut sec de Di María i amb una centrada rasa de Benzema, que van confirmar el que se sentia de manera inevitable. Era qüestió de temps que l'Espanyol deixés d'arribar a les ajudes, no arribés a tancar els espais que el Madrid, trencat intencionadament, deixava entre línies.
Tot i això, va haver de fer falta el pas per vestidors per plasmar-ho en gols. En un de sol. De suficient. Modric va posar al cap de Pepe una falta lateral i va regalar al portuguès un remat que desfeia el 0-0.
El gol va matar el partit. Va trencar, tot d'una, les esperances d'un Espanyol que, malgrat que no va abaixar els braços, era conscient de la seva inferioritat. Va competir. Va mossegar. Va protestar i va córrer. Però va semblar que tenia por de despertar la fera madridista. Una fera que va perdonar la golejada. Que va guanyar a mig gas. Que seguirà tercera. I que va ensenyar per què.
