Discretament, dissimulant amb aquell caminar silenciós i tranquil que sembla tenir-lo desconnectat i fora del partit, Messi esperava la jugada al costat contrari d'on l'equip movia la pilota. Amagat ben lluny de la munió de jugadors granotes que sobrepoblaven la frontal de l'àrea, com si el joc no anés amb ell. Apàtic, fins i tot. Oferint una línia de passada en diagonal, l'argentí s'incrustava pacientment entre les dues línies de quatre homes del Llevant i s'aturava per seguir el joc amb la mirada.
De cop i volta, quan Song o Xavi començaven a girar el cos per mirar-lo, Pedro i Alves activaven un moviment a la banda dreta que portava el canari al carril central i feia córrer endavant el brasiler. L'acció sincronitzada va fer trontollar l'engranatge defensiu d'un Llevant que, fins aleshores, s'havia elevat com un mur espès davant la porteria de Javi Jiménez que recordava el bloqueig del partit de Lliga de fa uns dies.
Aquí va aparèixer el forat. L'única escletxa. I allà, només allà i només llavors, s'il·luminava el camí per a Messi. L'argentí va poder rebre en condicions a tres quarts de camp rival, va poder orientar-se i decidir: la conducció solitària cara a barraca d'altres dies (i d'algun moment del primer temps) es va convertir després del descans en una arrencada breu d'uns pocs metres per donar temps a Tello a iniciar el desmarcatge en ruptura per la banda esquerra. La precisió i delicadesa de Messi com a passador -més d'un analista li preveu una mutació futbolística que el portarà a ser més organitzador que golejador- i la velocitat de Tello a l'espai van fer la resta. Quatre vegades es va repetir la jugada. I totes quatre amb èxit. Prou bagatge perquè el Barça capgirés un partit que se li havia complicat per culpa d'un primer temps de circulació de pilota lenta, moviments molt curts i dubtes defensius.
Guanyar espais
Van ser dos partits en un. El primer, amb un Llevant enfonsadíssim al darrere que va deixar sec el Barça, incapaç de generar ocasions de gol sense metres per combinar. L'obsessió per trobar Messi i la poca qualitat de les centrades a l'àrea van anul·lar l'equip. Amb energia, els locals van poder inquietar al contraatac, amb un immens Barral que s'allunyava per distreure Bartra i deixava sol Puyol en la defensa de Xumetra. Sense benzina es va acabar la transició local i el partit va quedar-se amb una sola direcció. El guió va canviar a la represa per un pas endavant del Llevant. Potser voluntari però potser, també, mèrit d'un Barça més àgil que s'ho va jugar tot a una carta. La de l'amagatall del Messi organitzador.
