Leo Messi, una petjada inesborrable en cada gran final

BarcelonaNo és terrestre. No és humà. “És d’una altra galàxia”. Coincidien en el seu diagnòstic Artur Mas i Luis Enrique, impressionats després de la meravella de Leo Messi, l’enèsima en una gran final del Barça. L’argentí no va fallar en una cita decisiva del seu equip i va desencallar el xoc de Copa del Rei contra l’Athletic amb un d’aquells gols espectaculars, hipnòtics, estratosfèrics. Una barreja contradictòria entre l’instint de supervivència més primitiu (sortir d’una situació de tres contra un quan estava arraconat a la banda) i la sorprenent evidència que se’n sortiria (i acabaria fent gol, a més). És cert que la dinàmica del partit abans del seu 0-1 ja insinuava la victòria blaugrana, però, per si de cas, i no casualment, Messi va aparèixer per deixar empremta en la final. Com ha fet tantes i tantes altres vegades quan hi havia un títol en joc.

Fiabilitat gairebé total

Leo Messi no ha fallat en pràcticament cap final que ha jugat. A partit únic, n’ha disputat 12 i només n’ha perdut tres: les dues Copes del Rei contra el Reial Madrid -en què, a més, es va quedar sense marcar-, i una Supercopa d’Europa davant el Sevilla el 2006, quan el Barça de Rijkaard -on ell encara no tenia el paper protagonista d’ara- agonitzava. En les altres ha tingut un paper rellevant i, a més, ha deixat un golàs per a la història del club.

Al record barcelonista es fusionen els trofeus aconseguits amb els seus gols. S’associen junts, són inseparables. Ja no només per la importància que han tingut a efectes de partit, sinó perquè han tingut un grau simbòlic que els ha fet eterns. El Mundial de Clubs del 2009 a Abu Dhabi és el del seu ferotge remat amb el pit, amb l’escut, que va tombar l’Estudiantes en els últims minuts de la pròrroga, quan l’1-1 amenaçava de fer decidir el títol als penals. La final de Champions de Roma de mesos abans pertany a Eto’o i el seu xut salvatge amb la punta de la bota, però també a Messi i el seu remat de cap, estirant el coll per enganxar la centrada de Xavi. La seva celebració posterior, recollint la bota de terra i besant-la de camí al córner, se suma a la galeria de moments únics de l’era Messi.

Una delicada vaselina i un retall sec per definir a porteria buida completen el record de l’altre Mundial de Clubs, el 2011, el del 3-7-0 davant el Santos de Neymar. Un xut dur des de la frontal de l’àrea que perfora Van der Sar brilla en l’última Champions, a Wembley 2011. I a la Supercopa d’Europa deixa el segell en dues aparicions. Amb el Porto (2011) s’inventa un regat deliciós, amb una finta impossible que deixa assegut el porter Helton després d’una errada defensiva gravíssima de Guarín, que li regala la pilota en una passada enrere. I el 2009, tot i no marcar, va assistir Pedro per evitar els penals amb el Xakhtar Donetsk. Europa i el món no l’han vist mai desaparèixer. Només les grans finals del 2006, que es va perdre per lesió, taquen l’expedient en dos títols internacionals. A París va arribar tan just físicament que va ser descartat per Rijkaard hores abans de la final, una decisió que el va marcar, i va voler compensar en la resta de grans cites. I aquell dia l’equip va aixecar el títol, no com a Yokohama, quan una lesió al turmell el va privar d’ajudar contra l’Internacional de Porto Alegre.

A la Copa, a més de les dues perles de dissabte, ha deixat un control al·lucinant amb l’exterior del peu abans d’un xut a l’escaire (2012) o un remat rabiós que esquiva cinc homes sota pals i desfà un empat (2009). Perquè sempre que hi ha un títol en joc, Messi esclata. Més.

Gols de desempat i xuts amb ràbia que esquiven cames

Potser perquè Balenziaga l’havia estat escalfant minuts abans. Potser perquè, encara que fos la tercera en pocs anys, volia liderar el desig de l’equip per alçar la Copa del Rei altre cop. El cas és que Messi va xutar amb una ferocitat especialment alta en el seu golàs contra l’Athletic. Després de driblar cinc defenses, el seu remat encara va haver d’esquivar-ne un més, batre el porter i no topar amb Suárez, que creuava en sentit contrari a la trajectòria de la pilota. No era el primer dels seus gols en finals que havia de travessar un bosc de cames aparentment insuperable. Ni tampoc el primer que desfeia l’empat al marcador.

A Wembley contra el Manchester United fa quatre anys, va trencar l’1-1 que havia provocat Rooney amb una fuetada que va semblar traspassar dos defenses més el porter. El 2009, també a la Copa, va fer el 2-1 poc després d’arrencar el segon temps. En aquella ocasió, també contra l’Athletic, va haver de finalitzar amb més potència que brillantor, per esquivar la pantalla que intentaven fer quatre defenses, i Gorka, entre l’àrea petita i la línia de gol. Però quan és una final, no hi ha obstacle que valgui per a Messi, encara que li saltin a pressionar un control que se li escapa llarg i li treu marge per xutar. A Abu Dhabi davant el Santos, l’argentí va resoldre amb una delicada vaselina el mur humà amb què el porter i un central intentaven tapar-li la porteria.

L’únic recurs possible, i l’únic a qui se li acut

És molt probable que intentar regatejar tres rivals no sigui l’opció escollida per gairebé cap futbolista, però Leo Messi la visualitza. És, segurament, l’únic jugador que la veu possible, quan la majoria de companys desistirien, rendits a l’adversari. Una de les habilitats de l’argentí ha sigut sempre trobar solucions que a ningú més se li havien acudit abans. Mai. El seu remat amb el pit davant l’Estudiantes en la final del Mundial de Clubs del 2009 va ser un invent màgic que va donar la volta al món. No va ser l’únic. En la remuntada de Supercopa d’Espanya contra el Sevilla, va fer el primer dels tres gols amb una finta delicada amb el cos, sense tocar la pilota, que va deixar parat Palop.

Retallades miraculoses en mig pam de terreny

L’eslàlom de mig camp que ni l’últim intent de falta brusca de Mikel Rico va impedir que es convertís en el 0-1 contra l’Athletic a la Copa, és una petita mostra que resumeix la capacitat de desequilibri de Messi quan encara porteria. El seu gol de dissabte és molt més que una cadena de retalls, un dels aspectes que més ha lluït en les grans finals. A la Supercopa d’Europa del 2011 contra el Porto, va exhibir una de les retallades més brutals que se li recorden, i que va deixar assegut el porter Helton abans de marcar. Però també al Mundial de Clubs davant el Santos aquell any va deixar una perla de regat, acompanyada d’un salt per esquivar l’entrada desesperada del porter, per completar el 4-0.