Mai sabrem quina part d’influència va tenir l’amplíssima golejada d’Alemanya al Brasil del dia abans en la posada en escena de la segona semifinal entre Holanda i l’Argentina. Per molt que es confessin Van Gaal i Sabella, mai resoldrem del tot en què els va condicionar la rotunditat amb què la mannschaft va esmicolar la seleçao en 29 minuts. Potser en res. Els dos tècnics ja són, sense exemples ferotges anteriors, de desig prudent. De prioritat defensiva.

I això és el que va ser el duel entre l’oranje i l’ albiceleste, una lluita tàctica i calculada que buscava primer evitar l’error i, després, provocar el del rival. Tot semblava estudiat al mil·límetre, com si totes les imatges i tots els moviments s’haguessin previst al microscopi. Per tossuderia holandesa, va haver de ser l’Argentina qui carregués el pes del joc des del principi. Mascherano va baixar per situar-se entre centrals per iniciar l’atac, mentre els dos laterals avançaven la seva posició per mirar d’afegir alguna opció de passada a l’única que podia oferir Biglia, ofegadíssim per dins. Holanda tapava totes les alternatives curtes amb un treballat replegament a tres quarts de camp que bloquejava la zona central del joc argentí.

Tampoc es podia -ni es volia- jugar en llarg perquè la prioritat era conservar el control. L’Argentina va trobar un lleuger espai d’oxigen per la banda dreta al primer temps, quan aconseguia treure de zona Martins Indi, insegur cada cop que Blind saltava de línia. Però ni Enzo Pérez ni Lavezzi ni Higuaín van treure prou suc dels desmarcatges a l’esquena del central holandès.

La seva substitució al descans va tornar a donar equilibri defensiu a una Holanda que no va tenir vergonya de tancar amb sis homes, mantenint a dalt Van Persie i Robben a l’espera d’alguna transició en què poder arrencar a córrer. L’aposta seguia sent no arriscar en zona inicial, on Cilessen sempre era una sortida segura per allunyar el perill. Holanda va sentir sempre que, si mantenia la porteria a zero, tenia mig bitllet per a la final. Encara que fos gastant la carta de Krul (que no va gastar).

Van Gaal, de fet, va ajustar el seu equip per evitar el 0-0 i va trobar en la connexió entre Kuyt i Robben la millor fórmula, sobretot quan van moure’s per la banda esquerra, la que defensava Demichelis i quedava més lluny de la cobertura de Mascherano. L’entrada de Huntelaar va ser l’últim crit de socors d’una oranje que va arriscar tard, i poc.

Les idees de Sabella van ser igualment planes, amb retocs que canviaven poc estructuralment i només matisaven l’esquema (més velocitat amb Palacio per Enzo Pérez, més mobilitat amb el Kun per Higuaín i més energia amb Maxi per Lavezzi). Tot era tan prudent, tan metòdic, que res no es va moure.