L'habilitat d'haver de fer lloc a Leo Messi

Barcelona.Alguns entrenadors es limiten a definir la seva responsabilitat dins un equip com l'habilitat de fer lloc als millors jugadors que tenen en plantilla. Tenen la missió de detectar els seus punts forts i crear el millor context possible perquè llueixin i, amb ells, l'equip avanci. Però això no sempre és fàcil perquè el contrari, justament, centra els seus esforços a bloquejar la principal fortalesa rival. Però si en una banda del procés hi ha Pep Guardiola i, a l'altra, Leo Messi, la combinació acaba sent pràcticament impossible d'aturar.

Ahir va filtrar-se un quart d'hora de conferència de l'exentrenador del Barça al teatre Gran Rex de Buenos Aires, que va tornar a reactivar l'interès a analitzar com ha anat mutant el joc del Barça a partir de les adaptacions posicionals de Leo Messi. El de Santpedor va argumentar la seva primera gran decisió al Barça, la de desplaçar l'argentí de la banda dreta al centre de l'atac, amb uns exemples de vídeo i unes explicacions molt didàctiques. "Sempre m'havien dit que els bons han de jugar al mig -es justificava-. Volia que el Leo participés més en el joc perquè creia que era el millor jugador que teníem. Jugant a la banda, té el marcador, el lliure i, a sobre, té la línia, que és el millor defensor".

Apartar-lo dels defenses

L'anàlisi que Pep Guardiola va seguir per donar consistència a aquesta voluntat de moure'l de lloc va venir de l'observació del comportament defensiu dels equips que s'enfrontaven al Barça. Si l'extrem (Messi en la seva primera etapa) s'oferia per dins, el lateral contrari el seguia, i li frenava la progressió. L'intent d'aprofitar els espais a la banda a través de les incorporacions de Dani Alves també tenia resposta, amb l'ajuda de l'extrem adversari en tasques defensives. La solució del tècnic va ser buscar la zona on la defensa no s'atrevís a seguir Messi en el seu desmarcatge interior. I aquesta zona va acabar sent la punta d'atac, on els centrals el deixaven baixar a rebre sense seguir-li la carrera per por a deixar un buit a l'esquena que aprofités l'extrem en diagonal o l'interior en vertical.

Més participació, més gol

La conseqüència lògica d'aquesta reubicació de Messi va apropar-lo a Xavi i Iniesta i va convertir-lo en peça clau de l'engranatge ofensiu, en una fera golejadora, molt més decisiva del que anunciava l'any 2008/09. Les 175 rematades del primer curs de Guardiola es van multiplicar en les temporades posteriors (221 rematades el 2009/10, 238 l'any 2010/11 i 306 el 2011/12), i van donar la raó a les intuïcions tàctiques de l'inquiet Guardiola.

La fórmula va funcionar més de tres temporades, però sempre va necessitar ajustos per redefinir el rol de Leo Messi. Després d'uns primers experiments com a fals davanter centre, alliçonats per l'èxit a l'aparador del Bernabéu (el famós 2-6), Guardiola va sentir la necessitat de fer evolucionar el model -anticipant l'antídot de l'antídot- i redibuixar l'equip en un 4-2-3-1 amb Zlatan Ibrahimovic com a referència per descarregar i alliberar Messi entre línies, una estratègia que, en moments puntuals, s'ha recuperat aquest any amb Villa entre centrals. La conjunció de les peces amb el suec no va quallar, i en el tram decisiu el Barça va recórrer al tradicional 4-3-3, amb Messi en punta. L'argentí, explotant les seves recepcions profundes per empènyer endavant Xavi i Iniesta i traient suc de la seva capacitat d'atracció per activar els seus companys exteriors (Bojan i Pedro primer, i després Villa i Pedro), va posar les bases del que seria el tercer Barça de Guardiola. Potser el millor, culminat en la final de Wembley.

Quan els centrals surten

Des del 2012 s'ha estès la sensació que a Leo Messi ja li han pres la mida, que els rivals, amb dos centrals agressius que ja no tenen por a sortir a buscar-lo i un intens doble pivot, engabien Messi i li limiten el marge d'influència. És cert que l'obliguen a jugar ben lluny de l'àrea, a trotar pel cercle central com en la versió migcampista del Messi de l'Argentina. Però, en aquest context aparentment negatiu per a ell, ha sorgit el Messi més estratosfèric en xifres golejadores.

Enguany Tito Vilanova, recollint la pissarra de Guardiola, ha seguit repensant l'engranatge per ajudar Messi. Al principi la banda esquerra -amb Iniesta, Cesc i Jordi Alba- va oxigenar l'argentí, com va fer Villa en alguna eliminatòria. Per sensacions, Tello i Alexis semblen donar-li ara el dinamisme que necessita aquesta versió actual del crac de Rosario.

Perquè el futbol és inabastable en la seva totalitat, per caòtic i complex. Per això és essencial tenir la capacitat de destriar el que és prioritari, o el més fàcil. De reduir el futbol a la seva essència més primitiva, la del pati de l'escola o d'un racó amagat en una plaça: que agafi la pilota el millor i faci gol.