L'home a home de Bielsa i l'estil de Mateu Lahoz
Jugar partits que s'obren i s'acceleren i no baixen mai de revolucions comença a anar molt bé a l'estil del Barça de Tito Vilanova, que ja no necessita passar per la pausa ni mastegar els partits per demostrar que és insultantment superior al seu rival. Tampoc si al davant hi té un d'aquells rivals eufòrics, enèrgics, tot empenta, com és l'Athletic Club. Tampoc si l'àrbitre del partit és Mateu Lahoz, tan permissiu, tan defensor de la continuïtat del joc.
Ahir l'equip blaugrana, còmode en un vestit vertical i àgil quan va fer falta, va acabar rematant una golejada encarrilada ja als 25 minuts de joc, amb els gols de Piqué i Messi. La innocència del plantejament basc va facilitar un triomf que una errada d'Adriano en el gol d'Ibai a la segona meitat va espatllar. Hauria pogut ser un resultat net, sense gol encaixat, i molt més ampli si l'equip hagués encertat alguns dels últims atacs, ja quan s'intentava no cansar gaire les cames o ajudar Messi a ampliar els seus històrics registres golejadors. En global, una contundent victòria en un partit vibrant.
Persecucions arreu del camp
El marcador (5-1) no enganya i confessa que la d'ahir va ser una victòria plàcida. La proposta d'un noble Athletic va ser molt ben interpretada pels blaugranes i fàcilment contrarestada. Bielsa, com ja va fer la temporada passada, va mirar de bloquejar el joc interior del Barça amb marcatges individuals. Home a home, els lleons perseguien els futbolistes del Barça arreu del camp. Responsable i disciplinat, l'Athletic va resistir la seva proposta malgrat caure destrossat a la mínima combinació blaugrana. El joc dels de Tito Vilanova va ser ràpid, fos amb parets curtes, amb conduccions directes o amb passades verticals, i això va fer inefectiva la pressió basca. Xavi i Cesc, per desempallegar-se del marcatge de De Marcos i Ander Herrera, se separaven, es distanciaven, anaven i venien. No paraven de moure's. Pedro ben obert per la dreta, Iniesta apareixent des de l'esquerra, Messi despenjant-se des de la punta d'atac i els laterals entrant com una exhalació, van obrir infinites opcions de passada que l'Athletic no sabia com tapar. En molts moments, tanta mobilitat va buidar el mig del camp i va deixar zones lliures per les quals Piqué va intentar alguna conducció llarga. L'escena del 2-0 va ser un bon exemple de l'enorme (i absurd) risc que va assumir l'Athletic. Pendent de l'un contra un defensiu, va ignorar els espais, i els més llestos de la classe van ser Xavi i Messi per explotar l'immens forat que hi havia entre centrals.
Sortir jugant des del darrere
L'Athletic va intentar sortir jugant des del darrere i això va permetre al Barça desplegar la seva forta pressió en camp contrari. Confiat, l'equip de Bielsa va situar-se en màxima amplitud per conservar la possessió i dificultar la missió defensiva blaugrana, però la intensitat en la pressió de Pedro i companyia va forçar més d'un refús precipitat dels bascos i moltes recuperacions de pilota per al Barça. L'Athletic va quedar sempre exposat a les pèrdues prop de l'àrea que tots els rivals volen evitar contra el Barça, perquè saben que les seves transicions són letals. L'Athletic de Bielsa va ser un més de la llista de rivals que, per voler ser fidel als seus principis de joc, marxa escaldat del Camp Nou.
