Massa derbi, massa pràctic

Cornellà De LlobregatNo va ser el derbi més dinàmic. Ni el més alegre. Ni tan sols el més emocionant. I segurament no ho va ser pel que es jugaven els dos equips. El Barça, mitja Lliga -si més no, no perdre-la-, i l’Espanyol, una fusió entre l’orgull d’oferir un triomf a l’afició en el duel veí, i escurar les últimes esperances d’agafar les engrunes europees que pugui deixar el Vila-real. El plantejament dels dos tècnics, molt pràctics, tampoc va ajudar a desvestir un duel encotillat, ple de respecte.

Tot i que els primers vint minuts van dibuixar unes intencions valentes d’Espanyol i Barça, el partit va anar diluint-se en la dinàmica trencada que sempre provoquen els partits de màxima rivalitat. El Barça només va sentir-se còmode en els primers vint minuts, quan va poder connectar les seves peces d’atac amb lògica i agilitat. Els blaugranes van donar ritme a la circulació de pilota, van trobar Pedro a la zona central per la dreta, activant un triangle per on Messi podia fer mal entre línies. Neymar, ben sol a l’esquerra, buscava el seu protagonisme amb accions excessivament solitàries, a mitges per voluntat, a mitges per abandonament col·lectiu.

Aguirre va dissenyar una pressió agressiva dels seus homes, que van anar a buscar el Barça a dalt per ofegar-lo en la sortida de pilota. Però els blaugranes van ser hàbils, i una mica temeraris, per superar la primera línia defensiva del rival, que no va poder evitar enfonsar-se enrere en el tram inicial, quan el Barça dominava. La resposta blanc-i-blava era clara: recuperació i sortida en profunditat amb Sergio García i Pizzi. Agafant de referència les propostes de la Reial Societat i el Valladolid, l’Espanyol va exigir el millor de Piqué, intractable en la gestió dels espais, segur al tall, concentrat sempre. L’última aparició del3blaugrana va ser decisiva per evitar l’ensurt d’un 1-1 que hauria sigut dramàtic per als blaugranes.

Però tot i que les propostes semblaven descarades, el derbi va moure’s més temps en la lluita, en les protestes, en el no-futbol que en el joc. L’ensurt d’una possible lesió de Mascherano al genoll al minut 20 va desactivar el Barça, que va passar d’encadenar ocasions a deixar córrer els minuts sense perill. L’equip va deixar de buscar els camins que l’havien fet trepitjar l’àrea i va tenir la pilota per tenir-la. L’Espanyol, que va perdonar dues bones transicions de Pizzi, tampoc va tenir prou pólvora per inquietar Pinto.

El partit es va aturar en aquella sensació de 0-0 que no desagradava del tot els locals i, amb cert temps al davant, tampoc estressava gaire els visitants, que miraven de reüll com escalfava un revulsiu de luxe, Andrés Iniesta.

Diu Martino que la plantilla del Barça gestiona de meravella l’angoixa. I ell també. El seu Barça és tranquil quan va contra rellotge. Encara que Messi hagi deixat de trobar les situacions clares del principi. Encara que l’equip no sembli rondar amb claredat el 0-1. Però aquest Barça és llest. És pràctic. I va saber conviure amb el 0-0 a l’espera del moment màgic. El just. Encara que fos un detall, un penal lleig.