En l’etern moment entre el final del partit i l’entrega de premis, el rostre de Leo Messi era dolorosament seriós. La mirada era baixa, profunda, d’aquelles que miren i no miren enlloc. D’aquelles que pensen, que revisen, que desitjarien guanyar el do de ser invisible i desaparèixer. Leo Messi va voler fugir de la gespa de Maracanã durant els que, probablement, van ser els minuts més durs de la seva carrera professional, després de perdre contra Alemanya a la pròrroga del Mundial. El capità de l’albiceleste es mossegava el llavi, canviava de postura, alternava el pes del seu cos en una cama i en l’altra. En una cama i en l’altra. Quiet, amb les mitges abaixades, amb la mandíbula fortament marcada. Inquiet. Buscant un punt estable a la graderia per fixar-hi els ulls. Amb ganes de plorar.

De res va servir que la FIFA el premiés amb el Golden Ball del torneig, perquè Messi estava absolutament desfet. El seu gest d’incomoditat va ser claríssim en el moment de recollir el guardó: el blaugrana amb prou feines va aguantar al podi els pocs segons que va veure’s obligat a fer-ho perquè els fotògrafs captessin la seva imatge al costat de Manuel Neuer, premiat com el millor porter del campionat.

Escales eternes

Tot just després de recollir el premi, que va entregar de seguida a un dels membres de l’ staff tècnic argentí, com si li cremés a les mans, Messi va esperar que els seus companys creuessin el passadís que formaven els jugadors alemanys, per tornar a pujar a la llotja a recollir la medalla de subcampió. Altre cop, el guardó que no volia. Altre cop, la mirada perduda, la mandíbula marcada i les ganes de fugir. Liderant el grup però amb un caminar lent i pesant, Messi va anar avançant entre els aficionats que intentaven tocar-lo i animar-lo. El futbolista va topar amb diversos seguidors i les imatges de les televisions eren molt gràfiques: mostraven el seu caminar desorientat, inestable, picant de banda a banda entre espatlles d’espectadors.

Dues ocasions

Leo Messi va quedar-se a un pam de la glòria, una glòria que feia quatre anys que anhel·lava, una glòria que va tenir a tocar però que se li va escapar per poc. Fins a l’últim sospir del partit, el blaugrana va disposar d’una oportunitat d’empatar i forçar els penals, d’allargar el somni argentí, però el seu llançament de falta va marxar alt, per sobre del travesser. Abans, poc després de començar la segona meitat, ja havia fallat per pocs centímetres una rematada davant Neuer, després d’un xut creuat que va marxar-li excessivament desviat.

El d’ahir tampoc va ser el millor partit de Messi, que no ha pogut acabar de ser tan decisiu com hauria volgut, malgrat liderar el seu equip amb quatre gols al campionat. “Tenir els millors jugadors individuals o no tenir-los és igual en un Mundial. El que realment compta és tenir el millor equip, i això nosaltres ho teníem”, va declarar l’alemany Phillipp Lahm. La contribució de Messi a l’èxit de l’Argentina, de fet, va acabar sent insuficient. Ni tan sols les curses amb Hummels van servir per desbordar prou. A Messi li va faltar sempre un metre o un soci millor. Va trobar a faltar Di María i no va poder batre Neuer ni amb l’ajuda d’Higuaín, ni de Lavezzi, ni d’Agüero ni de Palacio, amb el qual va acabar desesperat per alguna passada que no li va fer.

“Els jugadors són un orgull per al país per l’esforç que han fet”, va resumir Alejandro Sabella. Però a Messi no el consolava ni això ni les abraçades dels companys. S’havia quedat a un pam. A un pam de la glòria que més desitjava.