“Odiava els corriols, em feien por”

No pot no sonar estrany que una subcampiona d’Europa de ciclisme de muntanya digui que fins fa ben poc l’espantaven els camins pedregosos i les baixades massa tècniques. Costa d’imaginar que la Clàudia Galicia pràcticament no hagués tocat una bicicleta seriosament fins fa cinc anys. Costa, perquè l’esportista nascuda a Torelló ja té dues Titan Deserts al seu palmarès, a més d’altres victòries, com la que recentment va sumar a la Molina a la Catalunya Bike Race. És més fàcil pensar que feia anys que lluitava a l’ombra pel seu moment de glòria.

Però no. La irrupció de la Clàudia Galicia s’explica amb naturalitat i per una d’aquelles casualitats que, sense saber-ho, es converteix en una oportunitat. El 2013, un sorteig de la marca Polar li va oferir la possibilitat de córrer la Titan Desert per equips. En aquell moment no tenia ni bicicleta de muntanya, i tot l’esport que feia era l’habitual que es fa al gimnàs “per mantenir-se en forma”, admet. Però com que estava lesionada i no podia fer esquí de muntanya, l’afició que compaginava amb els estudis d’arquitectura, va posar-se a pedalar. Uns mesos més tard, es va proclamar campiona a les dunes marroquines.

“Sí que sabia que era forta i valenta, perquè sempre he tingut potència a les cames, però els podis em van sorprendre una mica”, diu a l’ARA, com si encara no s’ho cregués. “Aquella victòria em va obrir les portes”, admet. Ara és un dels grans referents del mountain bike femení i fa dues setmanes va reunir a la Cerdanya 14 noies (de 150 que es van arribar a preinscriure en un campus d’entrenament que porta el seu nom i que va inaugurar l’any passat). “Molt sovint el que més costa és entrar en aquest món de l’esport. Sento que tinc una responsabilitat. Jo vaig arribar on soc ara per un sorteig i tinc la necessitat d’ajudar altres noies a introduir-se en el món de la bici”, confessa.

Gràcies als seus patrocinadors, ofereix regals i material a les participants que conviuen amb ella durant dos dies d’estada. Però el més important és que els dona “confiança”. “Cada cop hi ha més noies que pedalen. Moltes tenen potencial, però els falta aprendre la part tècnica, perdre el respecte al desnivell. Jo odiava els corriols, em feien por, no era àgil. Però es tracta d’aprendre a passar-los”, diu.

Una de les que van prendre bona nota de les lliçons tècniques del training camp és l’Helena Isanta. La seva és una història que repeteix molts dels patrons de la Clàudia Galícia, com els passa a tantes altres noies amants de la BTT. Feia anys que tenia una bicicleta de carretera, però “no li acabava de trobar el què” i sovint la tenia aparcada a casa. El 2015, el seu xicot li va regalar una bici de muntanya i s’hi va enganxar de seguida. “Em va atrapar”. L’any següent ja va començar amb curses populars i l’any passat es va atrevir a fer curses per etapes, com la Catalunya Bike Race i d’altres de la mateixa marca a la Rioja i Andalusia. “Al principi em feia molt de respecte. Tenia una bicicleta d’alumini, de roda 26 polzades. I esclar, quan te’n posen a les mans una de carboni de 29 és una altra història. Guanyes control i comences a sentir que pots baixar per qualsevol corriol”, exposa. “Li vas perdent la por de mica en mica. Si, a sobre, tens algú que t’ensenyi per on passar als punts més tècnics, doncs encara millor”.

Ella no és professional, però cada cap de setmana té dorsal i corre alguna cursa. Encara és una excepció. De les últimes dades que recull l’Idescat del 2015, d’un total de 19.209 llicències en ciclisme només 1.186 eren femenines (6%). Els organitzadors de la Catalunya Bike Race, per exemple, admeten que animar més noies a participar-hi és el repte pendent. Hi posen esforços de publicitat i ressò mediàtic però encara no arriben al 10% d’inscrites. “Com tot l’esport femení, li està costant arrencar però s’està començant a consolidar”, reivindica Galicia. “És qüestió de temps”. De perdre la por als corriols.