Racionalitzar l’aixafament

Periodista i entrenadoraEl mèrit del 0-8 d’ahir a Còrdova va ser trobar la manera d’encaixar una superioritat tan gegant sense abusar de res, sense xocar els uns amb els altres, sense desordenar-se. El Barça, relativament a mig gas, conscient que els gols acabarien arribant si s’atacava amb continuïtat i convenciment, va mantenir l’estructura col·lectiva sempre identificable. I no era fàcil, perquè ahir l’equip va haver de jugar més agrupat en l’últim terç de camp, amb els tres atacants més enganxats que altres dies, deixant tota la banda als laterals. S’hauria pogut encallar tot en l’embut que buscava el Còrdova prop de l’àrea, però l’equip juga amb una estabilitat emocional que li dóna clarividència. No hi ha angoixa, no hi ha presses, no hi ha dubtes. Tothom sap on ha d’anar quan el company tria un camí o un altre. Si a més el rival facilita el festival, tot surt rodat.

Encara que fes falta esgotar el primer temps per girar el matx. Un 0-0 que s’allargava més del que era futbolísticament comprensible es va trencar amb dos gols consecutius a les portes del descans, i amb un tercer tot just arrencar el segon temps es va encarrilar una d’aquelles victòries amb aires de títol, un triomf contundent, intimidatori, convincent. Ni el termòmetre estiuenc va fondre l’energia d’un Barça que segueix el seu ritme imparable en la recta final del curs.

El Barça va saltar a la gespa decidit a resoldre el partit per la via ràpida. No volia sorpreses ni relaxacions i, amb l’onze de gala, va disposar d’un parell d’arribades que auguraven un dia plàcid. Però la intensitat va baixar amb les primeres errades d’execució, i el duel va acostar-se al ritme perillós. La sensació de domini era tan absoluta que es podia tenir la temptació de jugar sense tensió. El Còrdova estava arraconat en un 4-1-4-1 que enviava el Barça còmodament a camp rival.

L’escenari era tranquil i Messi, d’inici, va allunyar-se de la banda per trobar recepcions per zones interiors. No era l’únic. També Neymar va jugar més tancat que altres dies, i el trio d’atac va ajuntar-se prop de la frontal de l’àrea.

L’esperança del Còrdova, mai prou agressiu i molt desanimat, passava perquè el Barça s’encallés per l’acumulació de futbolistes dins de l’àrea. Si no es podia defensar bé des de l’ordre, l’objectiu semblava intentar-ho des del nombre.

A més, els andalusos estaven tan arraconats al seu camp que ni tan sols tenien opcions de fer mal al contraatac.

En la segona meitat, quan els tres punts ja eren al sac, el Barça va trobar-se un xoc més obert. Alves va gestionar millor la seva llibertat en banda i va facilitar el tercer i el quart gols, tenint profunditat i precisió.

Luis Enrique va poder moure la banqueta pensant a fer descansar les cames dels seus futbolistes més fatigats, sense haver de prendre gaires mesures de precaució. El seu rival estava derrotat, desmoralitzat. L’asturià va repetir el canvi de l’última jornada per mantenir el trio d’atac sobre la gespa, fent entrar Pedro per Rakitic per acabar amb una mena de 4-2-3-1 que la passivitat del Còrdova va convertir en un atac i gol festiu fins al final.