Misc 12/09/2013

Sandra Vilanova: "Cansen molt tants viatges i entrenaments, i tan poca vida real"

i
Natalia Arroyo
4 min
Sandra Vilanova ha penjat les botes als 32 anys i ara té ganes de viure experiències que no eren compatibles amb l'esport d'elit.

Des del mig del camp s'ha acostumat a donar equilibri als seus equips durant prop de 20 anys. Amb braçalet i sense. Ha defensat els escuts del Platges Calvià, el Llevant, el Rayo Vallecano, l'Espanyol i l'Atlètic de Madrid, i ha sigut una fixa a la selecció espanyola des del 2003. Després de tants anys a l'elit, se sent cansada de tants viatges i renúncies i necessita obrir altres camins, més personals. La que havia de ser l'experiència esportiva de la seva carrera, l'Europeu d'aquest estiu, ha sigut la decepció que l'ha animat a plegar. Té força a les cames, però ja no prou motivació per entrenar-se fins al Mundial del Canadà del 2015.

Diumenge va començar la Lliga i, després de quinze anys sense fallar, tu no hi ets. Com et sents?

Tinc sensacions un pèl estranyes, però com que ja fa setmanes que estic deslligada del dia a dia, tampoc ha sigut res tan traumàtic com potser m'havia imaginat. Tot segueix igual, la Lliga no s'ha aturat perquè jo hagi marxat i m'ho he pres bé. La meva gent ha hagut d'anar-se'n lluny a jugar, a València, i això també m'ha allunyat una mica de la vida de vestidor.

Quan vas decidir que plegaves?

Això ve ja de tot l'any passat, que notava que començava a estar molt cansada mentalment de tot el que suposa una temporada de futbol. Tants viatges. Tantes hores. Tan poca vida real. Sempre amb la motxilla, sense poder fer plans. Estava cansada de donar tantes coses i no sempre rebre el que esperava. A més, l'Europeu va ser decisiu per confirmar que ho deixava. Si hagués jugat més, potser hauria tingut altres reptes per seguir perquè jo em veig amb energia per resistir dos anys fins al Mundial del Canadà del 2015. Però ja m'han anat retirant durant l'Euro, sóc molt exigent i no em val continuar de qualsevol manera. Crec que ara era el moment de plegar, ara que estava bé i a dalt.

Hi ha un altre motiu per deixar-ho.

Sí, i molt important. Poc abans de l'Europeu ens van fer una revisió mèdica i diverses proves d'esforç i van detectar-me un petit problema al cor. Els metges em van suggerir deixar l'alta competició. És estrany perquè, amb 32 anys, em sentia més bé que mai i em veia capaç de mantenir aquell nivell dos anys més per arribar al Canadà. Però allò em va fer replantejar moltes coses. Sempre m'havia imaginat que, després del futbol, podria dedicar-me amb intensitat a curses o triatlons però això del cor ja no m'ho permetrà com volia. I em sap molt de greu.

Però l'esport, d'una manera o altra, el seguiràs necessitant.

Segur. L'esport és la meva droga, el necessito. Trobaré la manera de fer les meves coses i matar el cuquet de competir fins on pugui. Ara no, perquè necessito desconnectar de tot i no comprometre'm amb cap club, però en un temps voldré entrenar. El futbol m'apassiona i hi continuaré vinculada, però ara vull fer un parèntesi.

Per on passa la teva nova vida, ara?

Tenir una feina estable, que afortunadament ja tinc encara que no sigui relacionada amb els meus estudis, i poder fer plans al vespre o el cap de setmana, com la majoria de persones. És una sensació que no conec. Em sento una mica perduda quan surto de la feina i veig que no m'haig de fer la bossa per anar a entrenar. Que el meu temps lliure és per a mi.

Has pagat molt car anar al revés en horaris durant tants anys?

La família és la que més ha pagat la meva vida esportiva. Una de les coses que més greu em va saber va ser perdre'm el naixement del meu primer nebot perquè estava jugant la final de Copa de la Reina amb el Llevant contra el Rayo. Són moments que et fan pensar si val la pena tant de futbol. En algunes coses sí i, en d'altres, de vegades sento que no.

I en què sí que ha valgut la pena?

Gràcies al futbol i al Llevant vaig poder estudiar dues carreres. I he conegut persones que són pilars de la meva vida. Sense el futbol hauria sigut tot molt diferent. Quan dediques tant de temps a una cosa, és perquè hi ha molt més a agrair que a retreure.

El futbol t'ha permès viure a Palma, València, Barcelona i Madrid? Què t'endús de cadascuna?

La meva ciutat ideal potser seria una barreja de totes. A Palma hi tinc la família i l'illa és espectacular. A València m'hi he estat nou anys, dels 18 als 27, i és molt especial, m'hi he fet adulta. De Madrid m'enduc coses molt importants que seran per sempre i Barcelona és la meva ciutat, on he nascut i el lloc perfecte per viure...

Per viure una vida que, fins ara, no havies pogut viure del tot.

Tot és relativament recent encara i no he assaborit prou això de tenir temps lliure per a les meves coses. Però, de moment, ja és un gran canvi haver-me perdut una pretemporada. La primera en molts anys. Fer-ne tantes pesa molt... He tingut l'estiu pràcticament per a mi, des del juliol a Suècia amb l'Europeu. I ara toca un canvi de realitat. Treballar i fer esport d'una altra manera.

Un triatló, potser?

Tant de bo! De moment, córrer la Cursa de la Mercè aquest diumenge. Et semblarà una ximpleria, però no l'havia pogut fer mai!

stats