Sergio García olora la prudència del Celta i s'inventa 3 punts d'or

Cornellà De LlobregatUn punt contra un rival directe són dos menys que sumen ells. Involuntàriament, l'Espanyol i el Celta van jugar contaminats per aquesta veritat matemàtica i van semblar acceptar un empat sense gols, fins que va aparèixer Sergio García. El davanter del Bon Pastor va trencar la calculadora que havia censurat l'equip, va esquinçar les prudències dels 87 minuts anteriors amb un xut potent i col·locat i va donar tres punts d'or a l'Espanyol. La victòria contra el Celta és una bona porció de permanència per als periquitos.

Al ritme de la por

Va començar elèctric l'Espanyol, com si els primers minuts del Celta fossin la continuïtat del boig final davant l'Alcorcón a la Copa del Rei. Però l'alegria, amb els laterals utilitzant el seu carril fins a l'àrea rival va durar poc més de cinc minuts, els que va trigar el Celta a estabilitzar la seva possessió i aconseguir el control del partit. A l'Espanyol va semblar que li anava bé cedir el domini, encara que això impliqués que les línies comencessin a fer un pas enrere.

Tot i tenir la pilota i trobar força espais per fer-la circular, sobretot a la zona d'Oubiña -a qui ningú encertava a defensar per desajustos entre Jhon Córdoba, Sergio García i Víctor Sánchez-, el Celta no va ser capaç de generar ocasions de gol. Algun xut llunyà, de Krohn-Dehli o Jonny va fer intervenir Casilla, però el porter periquito tampoc va patir per mantenir la porteria a zero.

El partit va tenir poc ritme. Tampoc era ben bé respecte el que se sentia sobre la gespa, era més aviat imprecisió o desconfiança. El Celta, conscient de les urgències de la seva posició a la classificació i sense prou autoestima, buscava gestionar el seu control sense despullar-se més del compte. Aquesta racionalitat i prudència va aplanar el seu joc, el va fer poc incisiu, fàcil de defensar per a un Espanyol que trontollava fins i tot en els refusos. Els homes de Javier Aguirre van tenir clar durant tot el partit que la derrota, en cap cas, havia de gestar-se en una errada pròpia i requeria d'un encert del rival. Colotto va treure's del damunt qualsevol pilota que botés a la frontal de l'àrea, de la mateixa manera que Fuentes i Javi López tiraven d'automatisme, sense mirar, i enviaven la pilota a dalt quan s'anticipaven en defensa, hi hagués o no un receptor profund que pogués iniciar el contraatac.

I és que la transició de l'Espanyol va ser bruta i lenta. Jhon Córdoba i Stuani van estar imprecisos i descoordinats amb pilota per a desesperació de l'afició, que els reclamava més qualitat a prop de l'àrea, entre xiulets i aplaudiments. Els intents de Sergio García i, més discretament, de Simao, d'aportar desequilibri van morir lluny de la porteria de Yoel. Sense xuts ni perill. Fuentes va tenir la més clara, però el seu remat al segon pal va semblar més aviat un rebuig defensiu.

Aguirre va llegir el pensament de Cornellà-El Prat i va donar entrada a Álex pel colombià al descans, per mirar de trobar aquesta visió de joc que faltava a tres quarts de camp per connectar amb el capità. Amb el madrileny sobre el camp l'Espanyol va recuperar la iniciativa del principi i va començar a jugar amb més convicció. Amb menys por a perdre, amb desig de deixar enrere un rival directe. L'entrada de Pizzi al minut 65 va acabar de deixar-ho clar.

Va ser llavors quan el Celta no va poder evitar prioritzar no perdre a guanyar, conscient que un punt era bo davant un rival sense capacitat per fer sang però que va sentir-se fort en olorar la por del seu rival. El pànic gallec va ser benzina per a Sergio García, que va cremar l'últim cartutx per inventar-se l'1-0.