Tocar l’espai, no la pilota

Periodista I EntrenadoraQuan aprens a estimar un joc a partir de determinats referents, és difícil entendre’n altres maneres de jugar. La contradicció del Barça és que la seva relació amb el futbol té a veure amb la pilota, i amb la relació directa amb la pilota. Tocar-la, demanar-la, tornar-la. Fins i tot quan s’ha elogiat Busquets per la seva col·locació, toqués pilota o no, inevitablement ho hem connectat amb una primera passada providencial. El toc, tot. Els últims cicles han ampliat una mica la mirada, han repartit els elogis entre els deu companys que no toquen la pilota quan l’equip la té, i que permeten que la mantingui. Però el pòsit segueix allà. En el toc. Tocar-la i tocar-la molt i tocar-la bé.

I ara, de sobte, irromp un migcampista que ho fa bé sense tocar-la. Que ho fa millor quan no la toca, de fet. Un jugador que prefereix una participació més passiva, que prefereix moure’s. Que el que toca són espais. Que accepta no ser protagonista, que entén que el que més ajuda el grup és que, en un moment donat, ell s’aparti del radi d’actuació principal. Que s’allunyi, que esperi, que faci un moviment per arrossegar, que envaeixi una zona descoberta, o que només acompanyi, per si de cas.

La virtut de Paulinho apareix ara com una necessitat del Barça, perquè el Barça torni a ser l’equip de tocar-la. Potser no tant com s’ha tocat, però sí que decididament amb més encert.