Triomf intel·ligent, versió camaleònica, segell Martino

La mà de Martino semblava poc visible en una alineació amb olor de jerarquies de vestidor. Però el pas del partit va fer créixer l'intervencionisme del tècnic, que va trobar la manera de donar al seu Barça les diferents formes que, en cada moment del partit, li van convenir per derrotar el Reial Madrid amb certa solvència malgrat el gol final de Jesé. Amb un punt de maduresa. Amb aquell pragmatisme que donarà una Lliga però farà enfadar el Camp Nou.

El Barça va tenir estones de monopolitzar la pilota, estones de defensar a camp propi i estones de córrer d'àrea a àrea. La passivitat del Madrid en el primer temps va permetre que la primera versió fos tranquil·la i còmoda, sense l'estrès d'un contraatac que sorprenentment els blancs evitaven.

Un Madrid que juga al peu

Ancelotti va voler pausar el seu equip i ni Cristiano ni Bale -els velocistes blancs- buscaven pilotes a l'espai. El portuguès renunciava al duel amb Alves a la banda i el gal·lès, teòric punta, no sabia què fer. Tots dos demanaven calma amb els braços. Demanaven la pilota al peu, una acció que ja feia Di María, l'única via de perill d'un fluix Madrid al principi.

Això va animar un Barça que, d'inici, havia sacrificat Alexis a la dreta per encabir Cesc al mig i trobar Messi a l'exterior (lluny de l'angoixa que, ara que està menys fresc, li provoca el centre). L'onze del Barça dibuixava un equip aparentment nou, però Neymar i Messi van moure's relativament oberts, trencant la fantasia d'un Barça amb to de 4-4-2 amb les seves dues estrelles com a referències a dalt. Ho van ser, però per fora, fent d'extrems, buscant el desequilibri contra els laterals. Si Marcelo i Carvajal van patir poc va ser perquè van intentar fer sempre la jugada cap a dins i ni Adriano ni Alves van tenir prou valentia per deixar-se anar fins a la línia de fons. Quan en el segon temps el partit es va desbocar, Alves sí que va guanyar profunditat, però en un altre context.

L'aposta inicial de Martino va mantenir l'essència d'un Barça fresc i precís en el joc interior, construït sobre l'omnipresència de Busquets, la claredat de Xavi i la verticalitat intel·ligent d'Iniesta.

La superioritat interior

El triangle de sempre va funcionar, durant molts minuts, com sempre. Ancelotti va deixar que els centrals blaugranes traiessin la pilota amb llibertat, situant Bale sobre Busquets i els extrems tapant la sortida exterior dels laterals. El Madrid convidava Piqué i Mascherano a conduir, en una trampa que no va donar les pèrdues desitjades i, en canvi, sí que creava superioritats quan Khedira i Modric havien de sortir a tapar i deixaven sols Iniesta i Xavi a l'esquena. Però els centrals blaugranes van optar en molts moments per una passada diagonal directa sobre Neymar, amenaçador en conducció i en carrera. Quan el cap reprimia la nova temptació, el Barça aconseguia trobar l'home lliure per dins que despullava el Madrid, coix sense un migcentre pur. L'invent de Sergio Ramos per davant dels centrals va ser un forat per la mobilitat generosa d'un Cesc entregat a la feina fosca de crear espais en atac i tapar en defensa la banda dreta que no tancava Messi.

El descans va corregir els equips, va canviar els guions. En quinze minuts, el Madrid va ordenar-se amb Illarramendi i Benzema, i va fer recular un Barça passiu. Els blaugranes van acceptar el replegament, a l'espera d'alguna cavalcada que Messi va intentar, sense prou benzina. L'equip va acceptar tant el pas enrere que va reclamar un doble pivot i una altra amenaça profunda. Alexis va entrar per Cesc i Song va protegir Busquets, amb groga des del minut 7. Sense manies, Martino va moure l'equip per guanyar. Sense essències. Sense lliçons al Madrid. Amb punts vitals.