Verticals per inèrcia i afortunadament

El Barça aprofita la profunditat d'Alexis i Tello per esclafar un Saragossa tou

Hi ha moments que sembla que al Barça li sàpiga greu ser vertical. Ser directe. Però no ho pot evitar, i menys quan en un mateix onze hi conviuen Tello, Alexis i Cesc com a la Romareda. Si, a més, el rival -ahir, el Saragossa- li regala espais i no aconsegueix ser mai prou agressiu en fase defensiva per incomodar la possessió blaugrana, la conseqüència és un atac-i-gol de gairebé 90 minuts. Només la falta de tensió pròpia del còmode resultat i d'una eliminatòria de Champions que plana a l'horitzó va afegir emoció a un partit que entre Thiago i Tello van encarrilar ben aviat.

Dos puntes que no intimiden

Sota la direcció de Vilanova, el Barça va prendre's el partit molt seriosament i va saber aprofitar les urgències d'un Saragossa desdibuixat i sense rumb. La necessitat de puntuar dels aragonesos -en descens per la carambola de resultats del cap de setmana- no es va traduir en intensitat sense pilota, ni tan sols en contraatacs ferotges, i l'equip blanc va caure amb una facilitat aclaparadora. L'aposta de Manolo Jiménez, amb Hélder Postiga i Rodri com a referències despenjades a dalt, es va convertir en una proposta estèril que va quedar-se sense passades i amb una pressió alta inefectiva.

La velocitat d'Adriano al darrere i la rigorositat de Bartra a l'eix de la defensa va protegir bé Valdés, pràcticament un espectador més durant tot el partit. Song, immens en les ajudes, va posar la seva alçada al servei de l'equip per ajudar els laterals en cada servei de porteria i va seguir madurant amb pilota per iniciar els atacs del Barça. Thiago, ben guiat per un Xavi molt madur i amb ganes de guanyar rodatge, va oferir la millor versió del seu futbol ple de talent per avançar metres en conducció i regalar assistències. El del planter segueix corregint el seu pecat de perdre pilotes en zona de risc i gaudeix quan el partit s'obre i deixa espais per al lluïment.

En aquest escenari de partit, Tello i Alexis van ser els que més còmodes van viure. Era, de fet, com si els sabés greu ser ràpids, estar frescos i rebre passades a l'espai, superant els dèbils marcatges dels locals. Des de les bandes, el vallesà i el xilè van saber donar amplitud i profunditat a un Barça que va moure amb agilitat la pilota i va ser molt efectiu de cara a porteria. Tello va oferir línies de passades segures al mig del camp, però també va saber combinar en espais interiors i viure al límit del fora de joc per trepitjar àrea i treure suc del seu olfacte golejador per tornar a respondre a la titularitat amb gols i una actuació esperançadora.

Alexis, exhibint un estat de forma que oxigena un equip lleugerament fatigat en el tram final de temporada, va aprofitar la prova de Saragossa per guanyar confiança en l'un contra un i en la definició. Del seu coratge ofensiu i la seva convicció -de vegades solitària- en va néixer una vaselina que va estavellar-se al travesser i que insinua les seves ganes de convèncer l'afició blaugrana.

I és que en alguns trams de partit el Barça va haver de rebaixar les revolucions del matx per no desgastar-se en excés i donar esperances a un Saragossa caòtic. Les opcions verticals sorgien amb claredat, però el Barça, que ja les havia explotat per golejar, hi va renunciar per matar el matx amb la seva versió horitzontal i de control.