Els prop de cinquanta metres que va haver de caminar des del cercle central fins a les escales del Sánchez Pizjuán van semblar un camí llarg, gairebé de penitència. Gerard Piqué observava l’estadi del Sevilla amb una mirada trista, culpable. Va mirar un últim cop les graderies abans d’enfilar cap als vestidors, va tornar a abaixar el cap, dolgut, i va abandonar el terreny de joc. Més d’una hora després, quan ja era a l’autocar camí de l’aeroport per tornar a Barcelona, el central del Barça va compartir els seus sentiments al seu compte de Twitter, que gestiona ell mateix: “Ho sento per avui, però estic convençut que la guanyarem”. Perdó i il·lusió. Disculpes i lideratge. Autocrítica i convicció. Gerard Piqué.

El 3 del Barça va assumir el pes d’un empat que, tot i que va apuntar el seu error en la passada que va interceptar Reyes i va generar el contraatac letal del 2-2 andalús, no va ser culpa seva. Però el seu missatge a través de les xarxes socials va ser oportú, potser fins i tot va ser necessari. Era un gest humà, encara en calent, sincer, com ho són tots en el defensa barceloní. Des de la pretemporada, quan va afirmar que era conscient que havia perdut presència entre els millors defenses del món, Piqué ha sigut al centre de les mirades, avaluat constantment en el seu camí per recuperar el tron internacional dels centrals.

Els primers mesos de competició no va semblar que anés en la direcció de les seves paraules, amb més enrenous extraesportius que mèrits futbolístics. No era titular, no era determinant. No com ho torna a ser ara. “Durant els dos o tres primers mesos de temporada em vaig adonar que tot el soroll extraesportiu feia que el tema futbolístic no sortís -admetia el central en una entrevista a l’ARA amb Antoni Bassas i Toni Padilla, fa un mes i mig-. Deveu recordar tot allò del mòbil, allò de la Urbana... Allà vaig decidir que havia de ser notícia només pel que fes al terreny de joc. Vaig desconnectar de tot: ni internet, ni televisió [...]. Em va anar bé”.

Ara Gerard Piqué és el tercer defensa amb més minuts de la plantilla, amb 2.909 minuts, per darrere dels resistents Jordi Alba (3.037) i Dani Alves (2.960). Només Messi (3.890) i Neymar (2.918) han jugat més que ell. Amb sis gols, a més, està fent la seva millor temporada en paràmetres ofensius (fins ara s’havia quedat amb quatre gols com a millor registre, en els cursos 2009/10 i 2010/11). Aquest any torna a ser el central poderós i convençut de la seva millor etapa. “El Gerard està fent tot el que pot fer un futbolista per tornar a ser titular”, havien sigut les paraules de Luis Enrique per animar-lo a ser encara més competitiu al novembre.

Ho ha aconseguit. Piqué vol tornar a guanyar títols i, a Sevilla, la seva acció va despertar-li l’instint més competitiu, el mateix que l’havia fet protagonitzar un gest de ràbia significatiu per celebrar el gol de la victòria a Balaídos. El barceloní està concentrat, ha madurat. “Quan vaig arribar aquí amb 21 anys era molt més desinhibit -va reconèixer en l’entrevista-. Però ja no vaig sense fre de mà. Abans anava a totes i ara sí que vaig amb més prudència. Suposo que et vas fent gran. Al final és l’experiència”.

Més fet que abans, pare de família, Piqué està completant una gran temporada, assumint aquest rol de lliure, d’últim obstacle per als rivals abans del porter. Juga uns metres més endarrerit que el seu company a l’eix de la defensa i s’encarrega de la vigilància general, a més d’anar a la cobertura en el seu sector del camp. Ha refusat més pilotes que ningú a l’equip en Lliga (102), moltes més que Mathieu (65) i Alba (51), els següents a la llista, i n’anticipa poques menys (48) que el central francès (61), el millor en aquesta faceta. El seu percentatge d’encert en les entrades (79,5%) és el segon més alt d’entre els defenses, només superat per Mascherano (83,6%), i domina el 62% dels duels, ja siguin per terra o aeris. Ha comès 20 faltes en 22 partits. No arriba a una per matx.

Continua sent el central que més passades assumeix per partit (63) i és, juntament amb Mascherano i Bartra, el que té la missió d’accelerar el joc amb llançaments llargs, que executa amb una precisió del 54%. De cara a porteria és el central que més rematades ha fet en Lliga (13) però no qui més bon percentatge d’encert té, en què Mathieu (75%) és el més eficaç. Segur, fiable, constant. Aquesta és la versió de l’actual Piqué, decidit a tornar a ser el referent defensiu del millor equip d’Europa.

Més exposat pel joc de l’equip

El rendiment de Piqué en aquest curs 2014/15 està fent-lo mereixedor d’uns elogis que en els últims anys havien anat a menys, i fins i tot s’havien convertit en crítiques. Ni tan sols la protecció de Tito Vilanova, que va dir que sense ell hauria sigut insostenible el triomfal Barça de l’era Guardiola, va deixar-lo al marge dels judicis més negatius quan el joc de l’equip va perdre consistència. Ara, de fet, sembla que el punt d’inestabilitat futbolística de l’equip, el gir a un futbol més d’àrees, l’està fent destacar més que abans, amb el risc que això comporta. “Ara som un equip que no controla tant el mig del camp i, en l’anada i tornada, els defenses o bé queden retratats o són els salvadors”, admetia el jugador en una entrevista al programa El larguero de la Cadena SER en l’última concentració de la selecció espanyola. Dissabte al Pizjuán, ell va ser víctima d’una de les cares de la moneda, després d’una cadena de partits impecables en què havia brillat amb l’altra cara.

Amb la seva piulada, Piqué demostrava que n’era conscient però hi afegia aquesta mirada optimista, lluny del victimisme més gris. Es va atrevir a dibuixar un panorama victoriós a la Lliga. El seu discurs sempre ha anat un pas més avançat que el de la resta del vestidor, com si les seves paraules fossin un motor, un mirall, una barana on agafar-se després d’una lleugera sacsejada. Piqué, l’home que ha de tallar l’última passada del rival abans que puguin xutar i batre el porter blaugrana, és també la veu que mobilitza el barcelonisme, sobretot ara que els capitans amb braçalet són especialment discrets i silenciosos.

“Quan va començar aquest any em vaig plantejar que havia de ser el meu any. Vaig començar amb obstacles més extraesportius, però som en el moment en què volíem ser i jo en la forma en què vull”, deia a finals de març a la SER.

Compte pendent a París

El moment actual és decisiu, és la fase de concretar els títols. El mig mes d’abril que queda resoldrà el desenllaç de Lliga, el trofeu que Piqué està “convençut” que guanyarà, i promet emocions a la Champions. I és aquí on el blaugrana també vol exhibir el seu moment de forma. “És una competició molt especial. Sona un altre himne, veus més gent a l’estadi, hi ha una altra publicitat, i fins i tot els llums sembla que brillin més”, reconeixia en una conversa amb la UEFA. D’aquí dos dies ho tornarà a viure, a París, on té un compte pendent després de ser suplent en el 3-2 de la fase de grups davant el PSG. Si cal un segon perdó no virtual, el dia és dimecres.