Publicitat
Publicitat

Barça

Les claus del Barça-City

Partit obert, ple d'ocasions fallades dels blaugranes, contra uns 'citizens' que tornen a no ser prou agressius defensivament

Partit descosit. Sense prou roba, més enllà d'un marcador sempre favorable, per abrigar la confiança d'un Camp Nou a estones inquiet i a estones gaudint, sense saber si cridar en les curses a la contra dels tres de dalt o exigir l'entrada del cervell de Xavi per pausar el joc. Partit amb molts fils deslligats que han anat completant una mena de vestit ple de trossos, de pedaços. Un partit que, en condicions normals, hauria pogut acabar en golejada clara dels blaugranes, sobretot gràcies a les transicions ràpides. L'actuació dèbil del City, sempre lluny de remuntar (fins i tot en l'empenta del segon temps i fallant un penal a un quart d'hora del final) i amb poca contundència defensiva, obliga a aplaudir amb prudència la sòlida classificació del Barça a quarts de final de la Champions.

En la tornada de vuitens al Camp Nou, i al marge d'un resultat que potser alimentava alguna alternativa, s'ha vist un plantejament idèntic dels de Luis Enrique, només amb el canvi obligat de Busquets per Mathieu (el que ha implicat la presència del francès com a central i la inclusió del Jefecito al mig del camp): intensitat defensiva, una mirada molt profunda i màxima concentració. Per part del City, lleugers matisos d'un equip que s'ha expressat amb la mateixa poca sang que a l'Etihad, incapaç de ferir un Barça menys brillant que a Manchester però que hauria pogut golejar-lo còmodament. Pellegrini ha renunciat a un davanter (Dzeko) i ha apostat per avançar la posició de Silva per encaixar un altre migcampista (Touré), en una mena de 4-4-1-1. Milner s'ha ubicat a la seva posició més habitual a la banda esquerra.

La intenció 'citizen' potser era mantenir més ordre defensiu, no ser tan vulnerable durant la circulació de pilota blaugrana, però els visitants han tornat a transmetre una complacència estranya, una falta de competitivitat defensiva desesperant. El City s'ha mogut sempre a mig camí d'una pressió alta i un replegament intensiu, deixant molts espais entre línies, arribant tard al tall. Com a l'anada, Pellegrini tampoc ha acabat d'ajustar el pla defensiu del seu equip i els seus homes han ballat darrere el Barça, fins i tot sense ser el de dimecres la millor exhibició blaugrana amb pilota. Tampoc li ha fet falta, perquè ha trobat fàcilment espais i homes lliures amb qui anar progressant en el seu atac. Per la dreta, Alves, Rakitic o Messi han pogut rebre passades clares de Piqué, que també podia avançar en conducció sense oposició, si calia. Per l'esquerra, el recurs era menys clar, tot i que Iniesta ha estat sempre puntual per ajudar.



El Barça, però, no s'ha entretingut a marejar el rival, com sí havia fet a Manchester en els primers 45 minuts, i ha sortit més decidit a ser profund, a ser directe. A estirar el rival, conscient que aquesta era la trampa on cauria un City amb tendència a trencar-se. Dos clars exemples d'aquesta intenció han sigut els serveis de banda de Jordi Alba, que buscaven el cos i el joc d'esquena de Luis Suárez, i els refusos de l'equip, complicant-se poc i buscant una opció de sortida en carrera amb Neymar.



Tot plegat ha fet que al partit li faltessin fils, especialment a la represa. Les jugades no han anat tan ben lligades com en la fase de domini a l'Etihad, però tampoc s'han assemblat als moments d'atac del City. Tot i així, i encara que semblés contradictori en un escenari relativament poc continu, el Barça ha estat còmode, sempre ben protegit pel marcador que portava de l'anada. Per si de cas, ha anat trobant ritme a través de les ocasions (i n'ha acumulat moltes) però, sobretot, ha anat gaudint i somrient a partir de les individualitats de Leo Messi, especialment fresc en la primera hora de partit. Si el partit es descossia, apareixia l'argentí per agafar els pedaços i ajuntar-los per construir alguna cosa. Ell és qui més s'ha beneficiat de la poca disciplina tàctica del seu rival i, com si fos un videojoc, ha anat encadenant regats i conduccions per aixecar el públic del seient. Quan ell ha faltat, s'ha afegit a la festa Neymar, també còmode en la passivitat del City.



I és que el partit s'ha mogut en un ritme baix durant molts minuts, sobretot en el començament. Feia la sensació que els blaugranes es miraven el rival reclamant-li més valentia, més desig de remuntar. Si no t'obres tu, per què ho haig de fer jo?, semblaven preguntar-se els futbolistes. Ni tan sols les estones de possessió anglesa a camp rival eren agressives i el Barça s'ha pogut permetre el luxe de bascular amb certa tranquil·litat, mirant-se l'adversari, organitzant-se defensivament sense gaire patiments. Només alguna errada en el refús o en la primera passada ha desencaixat més l'equip. Mascherano, atent a l'ajuda lateral, ha intentat protegir la línia defensiva i alliberar Alves i Alba dels seus duels quan Nasri (Navas en la segona meitat) o Milner avançaven i podien encarar per banda. El Jefecito potser recordava el patiment contra el Kun Agüero i tenia la missió, també, de facilitar les cobertures per no exigir tant els centrals en el seu duel directe. El resultat ha ajudat a conviure bé amb la fase més forta del City, al segon temps.

Ofensivament el Barça ha viscut de l'un contra un, del coratge entre centrals de Suárez, de la cavalcada de Neymar, defensat amb menys duresa per Sagna que per Zabaleta. Els tres de dalt han anat movent l'equip endavant, mentre la resta de peces acompanyaven per completar alguna paret o, en el gol, per rematar. Però el Barça ha tornat a ser l'equip dels tres de dalt. N'ha tingut prou per deixar a zero el City i hauria pogut valdre-li per sentenciar l'eliminatòria abans d'arribar al descans. O en alguna de les vuit o nou accions clares davant Hart que s'han desaprofitat.

Històries de superació esportiva