El club de les 100 internacionalitats
Periodista I / EntrenadoraQuè és l’experiència? Què necessites per jugar un Mundial? Anys? Mentalitat? Sort? Profunditat de plantilla? Porto tot el torneig preguntant-m’ho i no tinc una resposta clara. Òbviament, l’experiència són duels acumulats, és que moltes altres vegades t’hagis vist en una situació perquè, quan te la tornis a trobar, no et sorprengui i la puguis resoldre amb confiança i seguretat. Que no la percebis des de l’angoixa del que no controles. Com més cops t’has vist contra les cordes, menys t’ha d’impactar que un rival, en un moment donat -i en el pitjor moment-, et domini i et faci patir.
Hem fet articles sobre les diferents maneres de compondre la plantilla de cada selecció. Hem mirat l’edat de les jugadores que són importants en un equip. No hi ha una regla clara. El Brasil era de les seleccions que tenien jugadores més veteranes, amb Formiga al capdavant, i va caure als vuitens de final a mans de l’amfitriona. I ahir va ser Itàlia, que té fins a vuit jugadores de més de 30 anys, la que no va poder seguir fent camí, perquè la van eliminar els Països Baixos, una selecció força més jove. A l’altra cara de la moneda hi tenim els Estats Units, que, amb una mitjana de 85 internacionalitats entre les seves convocades i amb la meitat de l’equip nascut abans de l’any 90, trepitjarà les semifinals que sempre juga en els Mundials. Per tant, l’equació de si calen més o menys veteranes a l’equip no és clara. L’únic que quadra és que, com més futbolistes amb més de 100 partits tinguis a l’equip, més opcions tens de resoldre les eliminatòries. Li va funcionar a Anglaterra davant Noruega, als Estats Units amb França i, ahir, als Països Baixos contra Itàlia i a Suècia contra Alemanya.
Aquests quarts de final han reforçat els estats emocionals de les que, clarament, han demostrat ser les seleccions més preparades pel que demana un torneig d’aquestes dimensions. La primera semifinalista va ser Anglaterra. L’equip anglès s’ha plantat a França amb ganes de convertir-se per primer cop en campiona del món. El tècnic Phil Neville va tocar el crostó a les seves jugadores el primer dia, perquè s’havien relaxat quan anaven 2-0, van encaixar un gol i Escòcia va estar a punt de sorprendre-les. La nova Anglaterra des d’aquell dia no ha concedit cap més gol i ja no especula quan domina. L’altra semifinalista és la que diu obertament que mai ve a participar en un Mundial, que tot el que no sigui guanyar és fracassar. Són maneres d’entendre l’esport. A elles els funciona. I les semifinalistes d’ahir també sorgeixen, segurament, perquè van saber trobar un punt més òptim d’activació, de convenciment, d’energia. Els Països Baixos no es van desesperar perquè el seu joc ofensiu no fluís o perquè les centrades de Van de Sanden fossin un horror. La selecció holandesa va esperar, va confiar, conscient que la pilota aturada sempre podria ser una solució. I ho va ser. Dos gols, i classificada. L’última lliçó va ser la de Suècia, que va desfer una estadística que s’allargava durant 24 anys. Des del 1995 que Alemanya l’havia derrotat en tots els partits en grans tornejos. Fins ahir. Ja ho havia avisat el tècnic Peter Gerhardsson i les jugadores sueques: aquest cop havia de ser el cop. Suècia va vèncer els fantasmes del passat i va tombar Alemanya. Ho va fer amb joc directe, ho va fer amb verticalitat a dalt, ho va fer amb coratge defensiu. Ho va fer amb veterania. Perquè, certament, sabia que tenia moltes més hores de vol. Tenia molt més del que dèiem al principi: experiències viscudes anteriorment. Quan t’ha guanyat altres vegades Alemanya, segurament estàs més a prop que no et torni a guanyar.
Països Baixos i Suècia, a semifinals
Veure els Països Baixos al quadre de semifinals em multiplica els dubtes per respondre els interrogants del començament. Què et prepara bé per jugar un Mundial? Segur que no serà que hagis jugat tots els tornejos anteriors, com en el cas dels Estats Units. No cal. Els Països Baixos van estrenar-se al Canadà el 2015. Només fa quatre anys que se senten entre les millors del món i ja han tingut l’honor d’arribar a la penúltima ronda. Campiona d’Europa i en clara dinàmica ascendent. Com ho han fet? Ahir, amb dues faltes laterals. Estudiar el seu cas serà el millor mirall per a Espanya. A la roja, però, li falta gent al club de les 100 internacionalitats.
