Observa silenciosament, agrupat en l’espès amagatall defensiu que dissenya davant d’un jeràrquic Courtois, s’acomoda al mig del camp amb cobertures estratègiques i prepara la queixalada. Potser una de sola. Una de letal. No n’hi calen més. L’Atlètic de Madrid que ha construït Diego Simeone viu de la intensitat, però, sobretot, i encara que sembli contradictori, viu de la paciència. Juga a un ritme trepidant, no regala cap metre al rival, no menysprea cap aspecte del joc. Però accepta un rol poc protagonista tanta estona com faci falta per intentar ferir al contraatac. Diego Costa és el nas que ensuma la sang millor que ningú i, ja sigui acompanyat de Villa o Raúl García, busca l’esquena dels pivots i els centrals per traçar una de les transicions més efectives d’Europa.
Com un cocodril que espera sota l’aigua, el conjunt matalasser es recull en un 4-4-2 molt tancat que dirigeix Gabi, que coordina totes les ajudes per tapar qualsevol forat interior. Contra el Barça, Simeone ha protegit la zona central, l’àrea d’influència de Messi, també amb una estructura de 4-5-1 que feia possible el compromís de Diego Costa, obert a la banda dreta, atent a la descoordinació entre Busquets i Alba.
L’Atlètic troba en els seus laterals, Juanfran i Filipe Luís, una sortida exterior segura i amb molta profunditat que, sempre que poden, acaben amb centrades a l’àrea. Però acostuma a trenar jugades verticals directament des de la zona inicial, amb passades llargues dels centrals o un dels pivots quan baixa a construir l’atac. Arda Turan i Koke, sumant-se als dos puntes, són peces bàsiques per completar la nòmina de possibles receptors quan hi ha un desplaçament directe.
L’Atlètic de Madrid es mou en bloc. Com si fos tot una única peça. No té problemes per recular i defensar-se dins de l’àrea ni s’espanta per saltar a la pressió a camp rival. No concedeix xuts. Convida a fer centrades. Regala la pilota quan vol i la remena on ha previst. És incòmode. És agressiu. És un mur amb dents. Molt afilades.
