Durant 93 minuts, les dents més esmolades van protegir l’àrea de l’Atlètic de Madrid com un ganivet que ho talla tot. Semblava que, a queixalades, els matalassers es menjarien un Madrid que ja topava impotent contra Courtois, incapaç de foradar un mur defensiu que tremolava, que s’anava esquerdant, però resistia amb orgull. Valia el gol de Godín, valia l’ordre, valien les ajudes, valia la fe construïda durant mesos. Valia el pla de tancar-se dins l’àrea i refusar-ho tot. Però va arribar un córner, va saltar Sergio Ramos i tot es va desmuntar. La pròrroga van ser trenta minuts de llarga mort d’un Atlètic heroic que encara va fer durar l’agonia una bona estona més. Però ja no tenia aire, no podia calcular un bot, un simple bot de Tiago al mig del camp. L’Atlètic ja no tenia dents.

La final no s’entendria sense entendre tot l’any de l’Atlètic de Madrid. Si algun equip a Europa se sentia prou fort per recular i allargar un 1-0 contra el Madrid, aquests eren els soldats de Simeone.

I és que a l’Atlètic li estava sortint tot com, més o menys, havia previst. Fins i tot el contratemps de Diego Costa, KO als vuit minuts de final, semblava estar dins els plans. Els matalassers van utilitzar Raúl García de boia per descarregar el joc a la banda dreta; i el Madrid, conscient del potencial aeri d’aquesta alternativa, va protegir-se amb Khedira. La presència de l’alemany a l’onze, enlloc d’Illarramendi (que semblava que havia de suplir la baixa per sanció de Xabi Alonso) era l’aposta d’Ancelotti per guanyar poder en el salt. I Khedira va dominar la majoria de disputes menys la decisiva de Godín en l’1-0.

Fins llavors, la final estava sent plana, sense mig del camp creatiu. El Madrid utilitzava el pas per Khedira com a base segura, però buscava bascular l’atac a l’esquerra amb el factor Di María. L’argentí, caigut a la banda, va intentar aprofundir per la zona més dèbil de la rocosa defensa matalassera. Juanfran va aguantar, amb l’ajuda d’un Gabi omnipresent, que tapava les pujades d’un Coentrão amb ordres d’omplir l’àrea de centrades. Durant el primer temps, aquest va ser l’únic pla blanc. Aquest, i alguna genialitat aïllada que ni Bale ni Cristiano trobaven. Però tampoc l’Atlètic estava gaire més fluid en atac i tot moria en segones jugades que fabricaven poc.

Canvis de dibuix

Sense Costa, Simeone va sortir al descans a defensar el marcador amb Adrián en banda i el 4-4-2 transformat en un 4-5-1 que, inevitablement, va tirar enrere l’equip. Ancelotti va moure peces, va arriscar, i va adaptar el seu dibuix a un 4-2-3-1 en què Modric i Isco van donar la llum per dins. El croat va aportar aquelles conduccions per baix que semblaven l’únic camí per esquivar les torres matalasseres. A cops, el Madrid va avançar, arrencant una per una les dents matalasseres. Villa, únic cartutx, va acabar defensant un empat que mai va poder ser la tanda de penals que mereixia.